«Quan no complim comencen
a donar-se situacions molt compromeses»
Lucía Topolansky
Si el govern municipal, el català i l'estatal han fixat la democràcia i la transparència com a guia i motor potser caldrà recordar les vies d’aigua que tenen obertes. Arrencant pel cas Ábalos, que no és cap qualsevol ni el darrer regidor del penúltim poble sinó tot un exministre, apparàtxik, impulsor del sanchisme i totpoderós exsecretari d’organització del PSOE. I acabant per Leire de España, amb la seva aparició estel·lar de vodevil celtibèric, inclosa l’escena de sainet madrileny amb la irrupció de Víctor de Aldama: talment com fa tants anys l’aparició estrellada de Juan Guerra o el "que te pego, leche" de Ruiz-Mateos amb Boyer. Des d’aquesta perspectiva, el gag del Polònia de dijous passat és el resum més lúcid, riure per no plorar, d’un panorama paradoxal, tan bescanviable i invers que PP i PSOE intercanvien les mateixes acusacions, sense distinció i en doble sentit. S’acusen per igual del mateix, i això que parlem d’escales, dimensions i intensitats força distintes, que no minven cap gravetat. I, tanmateix, si alguna cosa sabem de bon començament és que aquestes trames, fangars i potineries passen molta més factura a esquerra que a dreta –i per això les dretes premen tant–. Que la manifestació convocada per la màfia aquest diumenge invoqui precisament la lluita contra la màfia, en nom de la democràcia, no deixa de ser un icònic mirall del temps. Si aquest govern és màfia, com qualificaríem l’anterior? Miralls xinesos sense màgia: si uns tenen Villarejo, caldrà recordar que els infiltrats als moviments socials són cortesia exclusiva de Grande-Marlaska. I que tots dos van emprar Pegasus per igual. Al capdavall, la broma pesada de la setmana és que a Blanca Serra no li deixen consultar, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, els expedients que documentarien els detalls de la seva denúncia per tortures sota el franquisme. La broma macabra és que aquells arxius són seus i va ser ella mateixa qui els va donar fa molts anys a la institució que preserva la memòria i avui la impedeix. Una rere l’altra sense solució de continuïtat.
En estela similar, si el govern municipal, el català i l'estatal han centrat l’habitatge com a problema número u d’una societat socialment insegura –per emprar el títol del darrer Informe Foessa–, caldrà passar l’examen de realitat com a prova de cotó. No sense reconèixer la indiscutible i imprescindible raó de fer-ho, malgrat que sigui tard. I sense deixar d’atribuir el mèrit, de baix a dalt, a uns moviments socials que, afònics, porten una dècada alçant la veu. Però paraules generals mai no són fets concrets i se m’ocorren algunes taques enormes que esquerden la proclama oficial. Catalunya, un any més, continua encapçalant, ininterrompudament i des de 2009, el rànquing de la sagnia dels desnonaments quotidians: 7.381 el 2024, a raó de 20 diaris. Dimecres passat, a la carretera de Sants, la Pepi, de 80 anys, era desnonada per 114 agents dels Mossos d’Esquadra –85 d’ells antiavalots–per no poder assumir un lloguer de 800 euros mensuals. 114 contra una dona, una proporció exacta. Govern de tothom; però de la Pepi, no pas. No és sobrer esclarir que Pedro Sánchez fa set anys que governa: és a dir, que ja no pot recórrer a l’excusa argumental d’atribuir el desori als governs anteriors. Al seu torn, el govern català, és prou sabut, ha anunciat la construcció de 50.000 pisos nous abans de 2040. Abans de 2040 n’haurem perdut –suma zero– 50.000 només a la província de Barcelona: pisos protegits que es desprotegiran i passaran al mercat lliure. Potser per això, entre el més absolut dels silencis, passa desapercebuda la digna vaga de llogaters de La Caixa, el tenidor privat amb més pisos a Catalunya: 62 famílies de Sitges, Banyoles i Sentmenat que s’oposen a aquell final privatitzat anunciat. El Sindicat de Llogateres i la Fundació Coop57 impulsen una campanya de solidaritat, per si volen i poden donar un cop de mà. Més del mateix, el que està passant sota el pont de Vallcarca en els darrers mesos també esberla al sòl allò que als quatre vents es proclama des de l’Ajuntament: no es pot pregonar amb una mà el dret a l’habitatge com a prioritat i amb l’altra, per vies expeditives i autoritàries, expulsar, desnonar i segregar.
I, finalment, en idèntica parsimònia i per no deixar de burxar en les contradiccions que ens duran al desgavell complet o la indolència sencera, si el govern municipal, el català i l'estatal han centrat el genocidi a Gaza com a eix central geopolític per a una agenda de pau i resolució, caldrà parlar encara de tràfec universal de cinismes i tràfic global d’armes. Dels 46 contractes militars, per valor de 1.044 milions d’euros, que el govern espanyol va formalitzar amb la indústria militar israeliana des del fatídic octubre de 2023, només s’ha anunciat, ara per ara, la suspensió d’un –i encara hem de veure com es cancel·la–. Ja és ben curiós que Pedro Sánchez volgués qüestionar aquestes dades en seu parlamentària, conegudes per la impecable i incansable tasca del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Perquè qüestionant-les no feia res més que desmentir-se a si mateix: la font única són les dades oficials facilitades pel mateix Estat. Perquè si algú és imprecís, en el sempre tèrbol i opac negoci de la mort, és el mateix Estat. Perquè caldrà no oblidar que el Regne d’Espanya és la setena potència exportadora d’armes del món. I perquè s’acaba d’anunciar una bestial injecció pública de 10.471 milions d’euros al complex militar-industrial espanyol, fet que ens retorna a l’aporia sense sortida ja coneguda: el govern més progressista de la història continua sent el govern més militarista de la història –i això afecta, directament i indirectament, tots els partits que donen suport a la "majoria de legislatura".
L’altre dia, un advocat andalús, llest com la fam i compromès com la gana, em suggeria que aquest govern –digueu-ne municipal, català o estatal– tenia tot l'aspecte d’esdevenir una dissort de cloroform que ni fa ni deixa fer. Ordena mirar a una altra banda en nom d’obturar l’adveniment de l’extrema dreta i alhora sospira i conspira tot esperant que siguin els demèrits dels altres els que li donin permanència. Ahir mateix, Ayuso –l’explosió de la tercera aznaritat– marxava en escoltar la llengua oficial del país a la seva capital –i amb quina finesa dissertava fa 20 anys Vázquez Montalbán sobre els "separadors"–. Pepe Mujica, company d’amor i utopia de Lucía Topolansky, que va dialogar com ningú amb la derrota, la frustració i el fracàs per no deixar-se de revoltar mai, em porta a una màxima memorable del cas Huertas Claveria: "L’esquerra tradicional no fa res. Per això és tradicional". Em fa l'efecte que l’estricta realitat i una rabiüda quotidianitat ho ratifiquen de nou.
