La conducció perillosa de Ricky Gervais
Netflix ha estrenat Supernature, el nou monòleg de Ricky Gervais. Un espectacle de poc més d’una hora que recull els millors moments d’una actuació deliberadament provocadora. Part del desafiament consisteix en exhibir-se com a home blanc i ric en una època en què els privilegis no estan ben vistos: “Soc com Rosa Parks. Però jo lluito pel meu dret a no haver-me d’asseure mai en un autobús!”
Gervais no és apte per a espectadors que necessiten sentir-se arrecerats pel políticament correcte perquè Supernature és un discurs pensat per fer riure combatent aquesta actitud. El comediant fa humor sobre el feminisme, els homosexuals, les persones trans, els jueus, els discapacitats, la sida i els obesos. Fa acudits sobre nadons morts i àvies incinerades. I reivindica el seu dret a dir el que li dona la gana perquè és obligació de l’espectador triar allò que vol veure: “La gent es queixa per coses que no té per què mirar. Que no els afecten. Tot el món té dret a sentir-se ofès. Però no saben que el nostre objectiu no és ofendre sinó fer riure. Si avui dic alguna cosa ofensiva, si mai a la vostra vida havíeu sentit res tan horrible, no em munteu una escena. Us aixequeu i aneu a la taquilla. No us tornaran els diners directament. Us donaran un formulari. L’ompliu. Me’l donaran a mi i jo m’hi eixugaré el cul. Aquestes són les regles de la comèdia!”
¿Com aconsegueix Ricky Gervais que un espectacle que furga en la crueltat i cau de tant en tant en l’astracanada barroera resulti divertit a aquells que acceptin les seves regles? A través de l’audàcia discursiva. Disfressa la provocació de teoria humorística. Construeix un monòleg fluid donant una lliçó sobre els mecanismes de l’humor, dels processos que intervenen en la construcció de la comèdia i en les dinàmiques retòriques que ens fan riure. És diferent dels humoristes limitats que t’engalten l’acudit pel broc gros perquè coneixen l’impacte de la provocació i l’escàndol com a detonant però ignoren l’alquímia i les fragilitats que hi ha al darrere. Gervais es mou hàbilment pels matisos, per la psicologia de l’humor i fins i tot fa un tractat sociològic sobre com les persones ens relacionem amb allò que ens fa mal o ens incomoda. S’atura a explicar marcs mentals globals o imposats (allò que se situa sobrenatura) i ho posa en relació amb el que és natural i automàtic. Gervais no vomita la mala llet des d’un jo que dissimula la falta de recursos intel·lectuals per aixoplugar-se en la bajanada fàcil i la destralada. Si bé en algun moment cau en l’excés de justificació i d’alliçonament (endèmics en el tarannà egocèntric dels comediants), fa una divulgació humorística que posa vaselina al que més costa d’integrar, parla més del món que d’ell mateix i no fa referència explícita als suadíssims límits de l’humor. Gervais et fa pensar en el teu propi llindar de tolerància. Et proposa un exercici no sempre fàcil: que gosis desposseir-te puntualment dels teus principis i et deixis anar, sabent que la conducció perillosa està pilotada per un gran expert i no per un temerari.
