Per què confio en Europa? / Per què dubto de nosaltres?

Per què confio en Europa?

En aquesta Unió Europea de tants caps tants barrets, sovint tenim la sensació que les coses sempre s’allarguen i costen més que en altres bandes del primer món, que tiren pel dret. L’últim exemple: la vacunació. Hom veu les xifres de percentatge de gent que ja ha rebut el vaccí als Estats Units o a la Gran Bretanya i sent una enveja raonable. No només són dos països que van a la seva sinó que, precisament per coses com aquesta, els britànics van optar pel Brexit, per deixar de ser un estat dependent de ningú. Però igual que quan érem nens i tornàvem a casa amb les notes, i els pares tenien el bon costum de dir-nos que els suspensos o els excel·lents dels altres companys de classe els importaven un rave, aquí també hauríem de ser capaços d’entendre on som. Si la Comissió Europea no hagués fet, per avançat, la compra de vacunes conjunta i cada país hagués anat a la seva, per a Espanya encara hauria estat pitjor. Ara sabem que de les vacunes que arriben a la Unió Europea, Espanya en rep el 10% i, d’aquestes, el 16% venen a parar a Catalunya. És una mera qüestió d’equitat demogràfica. Hi ha un criteri de solidaritat i, a més a més, sembla prou just. D’altra banda, els Estats Units de Donald Trump van fer una aposta per dues vacunes concretes i els va sortir bé. Europa, més poruga però més previsora, va encarregar dosis a més proveïdors diferents. Era una mesura de cautela per, si alguna no s’aprovava –o no tenia els efectes desitjats–, no quedar-se sense res. Era una qüestió de diversificar riscos o, per dir-ho col·loquialment, de no posar tots els ous en un sol cistell. M’agrada aquesta Europa que genera confiança, que demostra que les vacunes redueixen els contagis, que avala amb xifres els bons resultats d’AstraZeneca i que planta cara a Boris Johnson i a les farmacèutiques si no compleixen allò que van firmar. Malauradament, ha calgut una pandèmia devastadora per tenir consciència de com arriba a ser de pràctic ser un ciutadà de la Unió. I orgullós de ser-ne.

Per què dubto de nosaltres?

Europa va tenir l’encert, ara fa trenta anys, d’aplicar el principi de subsidiarietat. Recordo el matí que Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea, va explicar-nos a Estrasburg que l’èxit de la Unió passava perquè el poder de decisió estigués el més a prop possible de la gent. “Que allò que pugui decidir una regió no ho reguli l’estat; que allò que pugui decidir un estat no ho reguli la Unió”, deia Delors, un home ben miop però amb una mirada política de llarg abast. Aquesta pandèmia està sent un bon exemple del principi de subsidiarietat. La compra de vacunes l'ha centralitzat la Unió però cada comunitat ha prioritzat les dosis per a qui ha cregut oportú. Els estats d’emergència i els tocs de queda van ser, a la primera onada, unes normes que van posar en pràctica els països i, a poc a poc, han anat delegant en el territori. A Catalunya ja fa mesos que el Govern i el Procicat decideixen què es pot fer i què no. Encara que mai no plou a gust de tothom, està bé que les mesures es dictin des d’aquí. Avui mateix, comença el primer cap de setmana en què es permetrà una mobilitat que estava capada des de feia mesos. La gent podrà circular pel seu país després de setmanes i setmanes confinats al propi municipi o, a tot estirar, a la comarca de cadascú. Aquest divendres serà un campi qui pugui. L’operació sortida, amb la bombolla corresponent, serà la imatge de l’èxode cap a l’oxigenació. Cal que ens toqui l’aire, canviar de panorama, veure el mar, respirar muntanya o fins i tot esquiar. Sorprèn, però, que aquesta vàlvula d’escapament ens la permetin a quinze dies de Setmana Santa, en el moment que els indicadors tornen a anar a l’alça i que els hospitals no s’han buidat. Més encara quan Argimon va reconèixer que s’havia equivocat amb l’obertura decretada per la Puríssima i per Nadal. Més encara quan a França i Itàlia els contagis tornen a estar disparats. I ja se sap que el virus no coneix fronteres i que allò que passa a Milà no trigarà a arribar.

Xavier Bosch és periodista.