Conversa entre Carles Soldevila i Josep Pla (1925)

De l’entrevista entre Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) des de Barcelona i Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) des de París. Un diàleg per correu postal publicat a D’Ací i D’Allà (VI-1925). Anticipaven les converses en línia que aviat també seran superades pels avenços en física quàntica aplicats a la comunicació humana. La Fundació Josep Pla va presentar fa deu dies l’exposició preparada per Joan Safont sobre el centenari de Coses vistes, primer llibre escrit per Pla, motiu d’aquell intercanvi epistolar entre dos clàssics del periodisme català.  

― Haveu publicat un llibre, amic Pla. Grat sia a Déu! La gent que segueix amb un interès, no lliure de inquietud, les vostres cròniques, temps ha que espera un llibre vostre... El volum que anuncieu us sembla a propòsit per satisfer l'expectativa pública? Quines cordes hi feu vibrar? Cap a quin gènere us decanteu?

― Probablement, el meu llibre no agradarà a ningú, amic Soldevila. No sabria pas com definir-lo. És un llibre de memòries, si voleu; de memòries sense importància. La vida que he portat fins avui es pot comparar a un viatge sense objecte. [...] Sospito que la caminada continuarà i que no som més que als començaments, però deixeu-me dir per consolar-me de les hores que he passat a les sales d'espera i a les cambres d'hotel, que un dia tornaré a casa, a Palafrugell, a viure amb la família, amb els amics i amb les persones de la meva coneixença. En el transcurs d'aquest viatge, les circumstàncies de la vida em donaren com a ofici l'escriure el que veiés. [...] És el que faré, si tinc vida i salut, en els llibres que penso publicar. Ara surt el meu primer llibre. Es titula Coses vistes. El títol ja diu el què contindrà: algunes de les moltíssimes coses que he vist; alguns dels moltíssims homes que he conegut i tractat; algunes de les innumerables històries i peripècies que m'han succeït. Probablement, tinc una vaga disposició per escriure memòries. [...] És per això que em fan gràcia quan em demanen novel·les! Les novel·les les poden escriure, si voleu, les han d'escriure, els novel·listes. Jo tinc altra feina. Que el meu gènere és inferior? Ja ho veureu més endavant. […]

― Amic Pla: no parlant de nosaltres dos que, com és de llei en una conversa, estarem disposats a atribuir-nos recíprocament totes les possibilitats, quins companys nostres creieu en millors condicions per fer novel·la?

― Estic molt poc al corrent. En Carner, en Plana i en Ferrando, poden fer, escrivint, el que volen. En Bertrana tindrà, en el nostre moviment, molta més importància del que creuen la majoria dels intel·lectuals d'avui. En Puig i Ferreter em dedicà la seva darrera novel·la i vaig llegir-la. Ell està molt dotat, però aquesta obra està escrita premiosament, amb dificultat, amb un català de 1905. Si En Puig hagués treballat en el periodisme català i s'hagués hagut, per disciplina, d'agilitzar, seria avui, probablement, el primer novel·lista de casa nostra. [...] Un altre home que seria molt aprofitable, si es despullés de la fullaraca, seria En Joan Santamaría. I tants altres!

― Sens dubte, amic Pla, haureu llegit l'article d'En Josep Maria de Sagarra sobre "La por a la novel·la". Creieu que la seva tesi és certa?

― En Josep Maria de Sagarra sempre té raó. No podia pas passar desapercebut de la seva perspicàcia la importància enorme que té la novel·la a tot arreu i de quina manera ens convindria tenir-ne. Em permetré opinar només, però, que la crida que ha fet En Sagarra va dirigida als novel·listes. Ni ell ni jo, en el fons, tenim res a veure amb la qüestió que es debat. [...]