Corrupció comparada i estructural
Els casos de corrupció en curs (Cerdán, Ábalos i Koldo per la part del PSOE, Montoro per la del PP) tornen a esmussar les eines de comunicació dels partits polítics: cada organització intenta minimitzar la corrupció pròpia mentre fa escarafalls per mirar de maximitzar la del contrari, sense deixar de consultar tothora l'oracle dels tràquings i les enquestes. Hem arribat a l'hora del comparatisme en l'anàlisi de la corrupció, que vindria a ser el mateix que els estudis comparatius en literatura, pensament i art, però en versió decadent. Des de fora, i sense recórrer a la demoscòpia, es fa evident el contrast entre la volada que pren la corrupció quan va a càrrec d'autèntics professionals (centenars i fins i tot milers de milions en joc, equips avançats d'economistes i grans empreses multinacionals implicats en la trama) i de la coentor de quan es tracta dels tripijocs d'una colla de lladres vulgars, amb la seva casposa posada en escena amb marisqueries, prostitució i discs durs que van que volen. No hi ha cap dubte: quan es tracta de corrupció, la dreta sempre va unes quantes passes per davant. Però no per una qüestió de superioritat moral de l'esquerra, com sempre denuncien, queixosos, des de la dreta, sinó perquè les elits corruptores trien com a companys de viatge aquells que saben que els seran més útils. Trien experiència, coneixement i fiabilitat, com en qualsevol negoci.
Espanya, amb els Països Catalans a dins seu, és un país que té la corrupció estructuralment instal·lada als seus sistemes de poder. La corrupció és aquí, per ella mateixa, un instrument de poder, una eina de comandament. En privat no sol estar tan mal vista com se suposa que hi està en públic, i molts la confonen interessadament amb un mecanisme de compensació o de distribució, una simple manera de greixar les màquines. Ara, l'extrema dreta espanyolista ven sovint la idea que la democràcia és corrupta, mentre que el franquisme –que ells reivindiquen sense embuts– hauria estat exempt de corrupció. Naturalment, això és exactament a l'inrevés: el franquisme va ser el darrer període de temps extens de corrupció institucionalitzada a l'estat espanyol. No calia que els governants fessin res per corrompre's, perquè senzillament tot el sistema ja estava corromput, de manera transversal i vertical. O de dalt a baix.
Aturar tota la inèrcia corrupta i corruptora del franquisme en el trànsit cap a la democràcia no va ser possible, i en molts àmbits ni tan sols es va intentar. Al contrari, es van fer esforços per utilitzar l'administració i les institucions democràtiques com a nous focus de corrupció. Ara ja no es pot dir que la corrupció estigui institucionalitzada, perquè està tipificada i perseguida, però sí que segueix sent una carta de negociació. Alguns hi negocien a la menuda i des de la caspa, com els Cerdán i companyia. D'altres decideixen jugar la carta a fons i fins a les darreres conseqüències, com Montoro, Rato i bona part dels gabinets d'Aznar i Rajoy. L'antipolítica i el populisme en són sempre beneficiaris.
