Quant costa aquesta pau?
D'entrada tota proposta de pau és bona, fins i tot encara que vingui d'un tipus indecent com Trump. Dit això, la proposta d'acord de pau anunciada amb l'insofrible autobombo habitual del president americà, a la qual s'ha adherit Netanyahu d'una forma trapassera que faria riure si no fos tràgica (dirigint-se a la seva audiència en hebreu per menystenir els punts de l'acord que menys li agraden, com si fes un mal apart al teatre), és evidentment mereixedora de poca credibilitat. En concret, és un acord de pau que s'ha de llegir al costat de les paraules del ministre de Finances israelià, Bezalel Smotrich, que fa tot just dues setmanes, durant una conferència del sector immobiliari a Tel-Aviv, va declarar sense embuts que Gaza és “un gran negoci immobiliari que es paga per ell mateix”. Smotrich no es va aturar aquí i no va escatimar detalls ni subratllats: “Israel ha gastat molts diners en aquesta guerra i ara hem de veure com dividim la terra en percentatges”. I també: “Ja hem fet la primera fase, que és de demolició; ara toca la reconstrucció”. I encara: “Gaza és una mina d'or que ens repartirem amb els EUA”.
Fa tres setmanes Hamàs va anunciar que estava preparat per negociar “de forma immediata” un pla de pau i, en concret, un que passés per l'alliberament de tots els ostatges a canvi de la fi de la guerra a la Franja de Gaza. Tanmateix, també és altament dubtós que això sigui cert. El pla de pau proposat per Trump inclou la retirada total de Gaza de les tropes israelianes i, en paral·lel, el desarmament i la rendició de Hamàs. És altament improbable que cap de les dues coses arribin a succeir: massa crims de guerra i massa martiri damunt la població civil perquè ara l'odi s'esvaeixi només perquè ho digui un personatge pintoresc des del Despatx Oval de la Casa Blanca.
A més dels diners, en el cas de Trump sempre cal tenir en compte la megalomania, un factor que no és quantificable però que en el seu cas és determinant. És difícil dir què és més Trump, si autoritari o vanitós, però en qualsevol cas una pulsió alimenta l'altra, i són en bona mesura els motius que el converteixen en un governant voluble, arbitrari, desequilibrant i desequilibrat. Naturalment que Trump vol fer negoci sempre, i el famós vídeo amb la Franja de Gaza convertida en un complex turístic era tota una declaració d'intencions i un exemple de fins a quin punt les administracions Trump i Netanyahu estan en sintonia amb les paraules de l'esmentat Smotrich sobre la “mina d'or” que els espera amb la reconstrucció de Gaza. Però tant com això, Trump ara s'ha obsessionat amb la idea (el caprici, ha viscut tota la vida fent realitat els seus capricis) d'erigir-se en un campió de la pau mundial, idolatrat per molts. Trump, en resum, vol ser adorat: al mateix vídeo hi apareixia la imatge d'una gran estàtua seva, daurada, al mig de la futura ciutat turística de Gaza... Clausewitz (que ara torna a estar d'actualitat perquè Bob Dylan ha dit que el llegeix) ja va avisar que hi ha un punt en la victòria que no convé ultrapassar.
