La crisi política del Sofagate
Les xarxes l’han batejat com a #Sofagate però és molt més que una crisi protocol·lària per un joc de cadires. La imatge d’Ursula von der Leyen, a peu dret, mirant com Recep Tayyip Erdogan i Charles Michel s’havien afanyat a seure a les dues butaques centrals de la trobada al Palau Presidencial d’Ankara ha desfermat una batalla política a Brussel·les. Michel és avui a l’ull de la polèmica. La -com a mínim- falta de reacció del president del Consell, que malgrat veure la perplexitat de la presidenta de la Comissió, relegada al sofà al mateix nivell que el ministre d’Exteriors turc, va continuar assegut al costat d’Erdogan, li ha comportat les crítiques generalitzades del Parlament Europeu.
Michel va trigar hores a reaccionar, quan la bola de neu d’aquella imatge ja s’havia menjat qualsevol explicació oficial d’una trobada que havia de marcar la represa de les relacions amb Turquia. Finalment, quan va parlar, ho va fer a través d’un comunicat on lamentava els fets però poca cosa més. Tots els grups majoritaris de l’Eurocambra havien carregat ja contra la humiliació de la presidenta de la Comissió, que té el mateix rang protocol·lari que el del Consell: socialdemòcrates, democristians, verds, l’esquerra i algunes eurodiputades liberals -la família política de Michel-. Socialistes i populars han demanat, a més, un debat al ple sobre aquesta visita a Ankara amb la presència dels dos presidents, Von der Leyen i Michel.
Les habilitats d’Erdogan
La comunicació i la reputació institucional no es construeixen només amb discursos sinó també amb les imatges i valors que es transmeten en el dia a dia. Com diu Carles Casajuana al seu llibre Les lleis del castell, el poder s’escenifica i se t’atorga en funció de com ets percebut pels altres. La connivència amb el sexisme de l’escenografia preparada per Erdogan no és admissible.
Però, a més, l’anomenat Sofagate té, també, altres lectures. La primera, l’habilitat d’Erdogan d’imputar tota la responsabilitat de la crisi a la delegació europea, que viatjava únicament amb els responsables de protocol del Consell i no de la Comissió. El president turc ha sabut deixar en evidència, una vegada més, el desconcert europeu.
Alhora, la seva misogínia oficial es pot penjar la medalla d’haver menystingut públicament la presidenta de la Comissió Europea, precisament quan la UE tenia previst exigir a Erdogan que es repensés la seva retirada del conveni d’Istanbul per prevenir la violència contra les dones, i retreure-li les violacions de drets humans i la persecució política que infligeix el seu règim.
L’altra derivada és conseqüència de la bicefàlia comunitària. Només cal recordar l’escena que es va viure a Brussel·les la primera vegada que Donald Trump es va reunir amb els aleshores presidents Donald Tusk i Jean-Claude Juncker. Era maig del 2017. Per trencar el gel, mentre encaixaven mans davant les càmeres, Tusk va dir a Trump: “Sap, senyor president, a la UE tenim dos presidents”. “Ho sé”, va respondre el nord-americà. I la ironia de Juncker va entrar en escena. “N’hi ha un que sobra”, va etzibar l’aleshores president de la Comissió assenyalant Tusk. La unitat europea ha tornat a quedar malmesa davant un líder que -com demostra l’acord firmat amb Turquia per l’expulsió de refugiats arribats a la UE- ja té la mà trencada a evidenciar com els països que formen la Unió Europea poden renunciar a principis, valors i legalitats.
