D’unes converses amb Joan Miró (1948)

De l’article de J. J. Sweeney (Nova York, 1900-1986) basat en converses amb Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983). Publicat a Partisan Review (Nova York, II-1948). Traducció pròpia. La Fundació Miró presenta fins al febrer de l’any vinent l’exposició Miró i els Estats Units. La primera retrospectiva de Miró en el MoMA de Nova York (1942) la va organitzar Sweeney, crític d’art que va ser conservador d’aquell museu. 

Joan Miró: Per a mi una forma no és mai una cosa abstracta; és sempre el signe d’alguna cosa. Sempre és una persona, un ocell o qualsevol altra cosa. Per a mi, la pintura no és mai la forma per la forma. En els meus inicis, jo era extremadament realista. Pinto ininterrompudament de manera realista fins a La masia. Inclús en aquesta pintura, que vaig fer a París per mantenir-me en contacte amb Mont-roig, estava fins a tal punt depenent de la realitat que anava sovint al Bois de Boulogne a recollir branquillons i fulles amb el fi d’emprar-les com a models de les plantes i del fullatge en un primer pla. Aquest quadre representa tot allò que m’era més proper, incloses les petjades sobre el camí prop de la casa. Era Mont-roig a París. Estic molt lligat al paisatge del meu país. Aquesta pintura me’l fa viure. A més d’això, La masia és la síntesi de nombrosos elements anteriors. Sempre he admirat les pintures primitives de les esglésies catalanes i els retaules gòtics. Un factor essencial del meu treball ha estat sempre la meva necessitat d’autodisciplina. Cal que un quadre estigui equilibrat al mil·límetre. Per exemple, pintant La masia em vaig adonar que havia fet el gos massa gros, i això desequilibrava el quadre. Aquesta és la raó de la presència del doble cercle i de l’angle doble que el talla en el primer pla. [...] És una necessitat de rigor que m’empeny a simplificar des del natural, com ho feien els primitius catalans. Després va arribar la disciplina del cubisme. Del cubisme he après a estructurar un quadre. [...] Entre 1938 i 1940, però, m’interessava encara pel realisme. [...] Potser els esdeveniments del moment, en particular el drama de la guerra a Espanya, em motivaren a capbussar-me en la realitat. Vaig sentir la necessitat del control de la realitat. [...] Després de la sèrie sobre grans teles de jute del 1939 vaig començar un conjunt de guaixos d’una concepció totalment nova, que han estat exposats aquí, a Nova York, a la galeria Pierre Matisse, poc després de la guerra. En vaig fer uns cinc o sis abans de marxar de Varengeville cap a Espanya i Mallorca en el moment de la derrota francesa. N’he fet en total vint-i-dos dins aquesta sèrie. És un treball basat en els reflexos dins l’aigua. No pas de manera naturalista –o objectiva–, certament. Són formes suggerides per aquests reflexos. El meu objectiu principal és reeixir en un equilibri de la composició. És un treball molt llarg i extremadament feixuc. Començo sense una idea preconcebuda. Algunes formes suggerides criden altres formes d’ací i d’allà per equilibrar-les. Elles, alhora, en criden d’altres. Això sembla interminable. Exigeix si més no un mes per a cada aquarel·la. Reprenc la tasca dia rere dia per aplegar taques minúscules d’estels, de capes d’aiguada, de punts de color microscòpics, per arribar finalment a un equilibri complex i total. [...]