El meu algoritme a X, o més ben dit, l’algoritme que X té per a mi, s’ha adonat que m'interessen els missatges sobre l'ús del català, perquè no para de presentar-me horripilants testimonis d’afectats per personal d’atenció telefònica que truquen per vendre’t una tarifa i t’acaben venent una bandera amb l’àliga, diàlegs per a besucs amb cambrers del cafè amb llet i el cafè amb gel, i altres recurrents episodis lingüísticonacionals.
Són històries reals, però la realitat de les xarxes és tan amplificadora com fragmentada. Jo podria explicar la conversa de dijous passat amb un jove taxista d’origen familiar asiàtic que parlava un català fluid i amb un accent nadiu (quina oïda, la seva, i quins mestres més bons), o com abans-d'ahir vam improvisar una classe pràctica de números en català amb un repartidor de paquets quan em va demanar les xifres del DNI, (“¿cómo se dice ocho?”) i que va acabar amb un somriure i un “estoy aprendiendo, adeu”. Tornem a dir-ho: mentre el català no sigui igual d’obligatori que el castellà vivim en inferioritat legal, que se suma a altres poderoses inferioritats.
Però la realitat també és la de Mohamed El Amrani, que dilluns a la nit va pujar a l’escenari del Palau de la Música a recollir el premi Ràdio Associació en la categoria d’Inclusió pel programa que dirigeix i presenta a Ràdio 4, D’on ets tu? El programa es diu així perquè aquesta és la pregunta que sempre fem als que veiem que han vingut de lluny i que, per cert, quan contesten que són d’aquí, la repregunta és “no, no, d’on ets de veritat”. I la veritat és que són d’aquí. La pràctica diària del catalanoparlant és dura, però siguem conscients que hi ha desenes de milers de nous catalanoparlants, i més que n’hi haurà si som conseqüents amb la nostra santa indignació digital i el Govern posa la llengua al centre de les polítiques públiques.
