Dalí donarà glòria a la pintura catalana (1926)

De la crítica de Josep Francesc Ràfols (Vilanova i la Geltrú, 1889 - Barcelona, 1965) publicada aquest mes fa cent anys a la revista D'Ací i d'Allà (I-1926). Era una de les primeres exposicions de Salvador Dalí (Figueres,1904-1989) a Barcelona. Arquitecte, pintor i historiador de l’art, Ràfols ja intuïa en un Dalí de 22 anys l’artista agosarat que exploraria des del classicisme els camps que obrien les avantguardes en una Catalunya que, cap a mitjan segle XX, era una primera potència mundial en arts plàstiques i arquitectura.

Poques vegades un jove pintor es presenta al públic amb tant d'aplom com aquest Salvador Dalí, fill de Figueres, que massa ens ha mostrat les seves obres a la Sala Dalmau. Aplom dintre la inquietud que protegeix el seu catàleg, per uns pensaments d'Ingres i d'Elie Faure oportuníssims. Enviat a estudiar dibuix i pintura a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, ell sabé veure la indesitjable obtusitat dels millors intel·lectuals madrilenys quan parlen de pintura i pintors que, per més món que hagin rodat, llur etnicisme no els permet donar en el blanc de la pintura de veres. Si Salvador Dalí s'ha girat cap a França és perquè ho podia fer, perquè el do pictòric que Déu li va donar ha de fer la bullida; tant se val que Dalí se serveixi per a abrandar el foc de les fines estelles del llapis plom d'Ingres o del fustam retallat de les realitzacions cubistes de Picasso. El jove Dalí té una ànima forta, té el do de materialitzar la pictòrica visió, d'enquibir la corporeïtat de les coses del món sense perdre la puixança que no esbronca mai la gràcia. Per això tenim l'absoluta seguretat que si el jove artista no es distreu, serà un dels que donaran més glòria a la pintura catalana del segle XX, rica ja en alguns valors ben autèntics. La pintura de Dalí mai no és poruga; l'artista no s'acontenta a emprar, per tal de no sortir-se d'una enraonada harmonia, tons fins de fàcil harmonització pel truc de la gamma limitada. Ell no; ell arriba allí on convingui, ell ataca el negre dels cabells de les donzelles amb una virior que fa imposar; i si també fa ressortir els negres damunt grisos o terres, motiu pel qual podia dir-se a primer cop d'ull que així també va caure en el parany que ara mateix criticàvem, ell no ho fa per temença ni molt menys per picardia; ho fa perquè la fortitud i la gràcia, que les veiem dintre, són obra, li demanen, i així tant les noies catalanes que ha comprès profundament, com el mar, que elles d'esquena al públic contemplen, serven una serenor d'art que ha arribat a un vibrant i fins subtil idealisme de tan intensament com ha entrat dintre les entranyes de la terra i de les marines fondàries, i de tan espiritualment com ha sabut palpar els cossos virginals que lloa amb una noblesa sobirana. Fem entrar el nostre esperit dintre aquest magnífic paisatge que fermenta dels fems i de les pageses suors, aquest paisatge magnífic de les figures a primer terme; vegem com tot el cos de la noia asseguda d'esquena al nostre llegidor palpita sota la roba [imatge que il·lustrava aquest text] [...] Dalí, pintor de bo de bo, ha salvat el perill, entre nosaltres tan retret, de fer, tot pintant, literatura. Dalí això ho salva perquè tota la força de pintar va sempre aureolada d'un lirisme, però aquest lirisme no l'aparta de la materialitat essencial de la paleta, i estudia, en tots els mestres del nostre temps, la manera com s'ho han fet per no sortir-se mai de la sensualitat pictòrica, un secret que el qui no el té ja pot llençar o estripar totes les teles que pinti.