17/08/2018

Neutrals neutrons

5 min

Periodista i activista social“No sé hasta donde irán los pacificadores con su ruido metálico de paz”

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mario Benedetti

Fer passar bou per bèstia grossa. Obligar-nos a viure com a normal el que és del tot excepcional. Eixamplar la llei del silenci fins a un mutisme superior. Netejar els carrers, antiga tonada, segons qui visiti la ciutat. I circulin, circulin, circulin. Això és el que fan i el que, fracassadament, pretendran, entestats com estan en una falsa guerra de símbols. Fals conflicte on equipararan barroerament el dret a reclamar públicament la llibertat dels presos i preses polítics –per a molts, un deure inexcusable– amb el no dret a rebentar, silenciar i arrencar demandes democràtiques de mínims. Igualar qui s’expressa pacíficament amb qui agressivament censura, persegueix i prohibeix. A diferència de la guerra de les banderes –que va per gustos– el que aquí ens juguem són drets civils i polítics, seguretats físiques i psíquiques, i la generació –o no– d’un clima enrarit d’atemoriment. És a dir, molt, per no dir gairebé tot.

En aquesta deriva, mentre 'Casado i de las JONS' somatitza futures il·legalitzacions, Albert Rivera ha titllat de "propaganda il·legal" tot reclam independentista. De retruc s’ha autoatribuït la prerrogativa de tocar a sometent i fer de policia sense ser-ho ni tenir-ne ni idea. Triple inconstitucionalitat, si em permeten el cinisme, de qui s’embolcalla sempre en la Constitució. Primera perquè enlloc regla el Dret el dret a esborrar les protestes dels altres, en un context en què mig Govern, l’expresidenta del Parlament i els representants de les organitzacions civils més grans del país estan empresonats. Segona perquè caldria anar molt lluny –o no– per treure’s del barret de la dictadura el delicte de propaganda il·legal: això era així, sí, amb el Codi Penal del 1944; ho fou després amb el Tribunal Especial de Propaganda Il·legal entre el 1957 i el 1963, i va agafar el relleu el TOP fins al 1977. Després van venir irregulars rèpliques il·legals en presumpta democràcia –repetides periòdicament i en alça els darrers temps–. Quan van tancar 'Egunkaria' i no van dir ni piu –autocorrecció: ho aplaudien amb deler–, quan segrestaven portades d’'El Jueves' o quan, dia sí i dia també, ens condemnen rapers, tuiters o titellaires. I tercera, i no menor, perquè autoatribuir-se la funció de guardians de l’espai públic, mals porters de discoteca del tu entres i tu no, bé podria ser usurpació de funcions, alteració de l’ordre públic i discriminació persecutòria.

Altrament no és anecdòtic, sinó tot el contrari, que els principals vailets que ho protagonitzen, emulant el Cid Campeador i la cabra de la Legió, estiguin tots arrenglerats en l’extrema dreta. No és gens casual: és causal. I allà els tenim, cercant la dialèctica dels punys a l’espera que hi caiguem de quatre grapes. Que siguin pocs –perquè són ben pocs i mal organitzats, però amb cobertures– no minimitza res. Les estratègies de la tensió, com a prolongació bruta de la bruta guerra del poder, sempre les han protagonitzat poquets, convertits en la porra extensible del règim. Cap novetat si furetegem la història. Cap ni una. Per fer mal no cal ser gaires.

La paradoxa parasitària és que per poder-se autoreproduir necessiten com sigui la reacció aliena, en la recerca primària d’un conflicte masclista, genital i testosterònic –per collons i a veure qui la té més llarga–. Parafrasejant Montalbán en temps confusos, quan es reprimeix la llibertat d’opinió amb un cotxe derrapant, amb un ganivet o amb un cop de puny, "no lo toquéis más, eso es fascismo". Quan la neutralitat esdevé la màscara de l’autoritat autoritària i ‘Orden y seguridad’ remet a una estranya barreja de Hayek i Ramiro de Maeztu.

Si continuem així, fins els nostres silencis desafectes seran avaluats aviat com a soroll. I no cal recordar que en l’espiral del deliri repressiu una fiscal va veure rebel·lió en una simple mirada. Tot plegat, l’argument banal vindria a ser que els fa mal a la vista veure un reclam democràtic que avala el 80% de la societat catalana contrària als empresonaments. Estranya raó ocular que permetria comparatives infinites: les eternes plaques amb jou i fletxes, la vergonya del Valle de los Caídos o els invisibles desapareguts de les cunetes, amb el benentès que ara no va de gustos sinó que ho mana la tímida Llei de la Memòria Històrica. Això, pel que es veu, no els destorba pas. Digue’m què et molesta i t’encega i s’autograduaran de seguida la miopia democràtica i les diòptries autoritàries.

Atribuir-se el paper de gendarmes del carrer, de policies de l’estètica pública i de sometents contra la dissidència sota un marc repressiu és qualsevol cosa menys ser neutral. I tant com decretar la mort civil dels altres i, especialment, dels que no pensen com ells. Però des que Aznar va reconsagrar el retorn al nacionalcatolicisme integrista revestit de capitalisme d’amiguets, atonyinar catalans –'punching ball'– cotitza a l’alça en el mercat electoral i en l’imaginari espanyolista monolingüe, monocorde i monoplasma. Neuròticament obsedits per la defensa d’uns símbols deslegitimats, recorren a la seva sobreprotecció per tots els mitjans. I en nom de la neutralitat simplement pretenen, endebades, neutralitzar-nos. Així és el nacionalisme d’estat fonamentat en la imposició, que rima amb humiliació, coacció i rendició. Ells deuen saber en quin país volen viure, quan tampoc és gaire neutral, 'borbón mediante', incrementar la venda d’armes a la tirania saudita. Però així és la neutralitat dels neutrons, vista ahir mateix en reial arbitrarietat: catifa vermella per als exaltats adeptes a la monarquia i confiscació de materials pacifistes o republicans.

Contra la claveguera de la doble moral de la raó d’estat –que sempre amoixa la pulsió ultra que la defensa– caldrà dir que aquesta és una batalla perduda no d’antuvi, sinó abans de començar-la. No la guanyaran mai i a més hi sortiran perdent, molt més del que creuen. Sobretot en el vessant humà i humanista: s’ha de ser bastant 'primo de rivera' per arrencar símbols que reclamen llibertats, vantar-se de l’empresonament dels teus opositors polítics i enriure's de la repressió.

Insistim-hi, doncs. Els incontrolats virtuals i els trols del carrer, d’influència trumpista, només poden créixer en la retroalimentació de la provocació. Esperen que els donem peixet per ampliar les seves gestes imperials. Desobeir és també desertar heroicament i no comparèixer mai al camp de batalla on ens volen agenollar. Apologia de la paciència contra l’estratègia ultra de la tensió, hi ha moltes formes de matar, que diria Brecht, i hi ha, malauradament, massa formes de reprimir. També mil formes de resistir: 'cien veces que los quiten, cien mil veces los pondremos'. I sí, la nostra paciència ens fa savis, diria l’amic cooperativista Ivan Miró, perquè tenim tota la vida per desobeir-la. 'Think' diria Aretha Franklin. 'Think for respect'.

stats