El debat francès: semblances i diferències
Un plató majestuós i una mica recarregat acollia el gran debat electoral entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Des de bon començament ja els vam veure asseguts cara a cara, molt a prop l’un de l’altre, en unes taules daurades. Els colors de la bandera francesa eren omnipresents en el decorat i la tricoleur feia acte de presència tant en els plans generals com en els plans dels candidats. Una fotografia nocturna del Palau de l’Elisi de fons recordava la destinació del guanyador. Sempre i en tot moment, dos requadres a la part inferior de la pantalla incloïen els intèrprets del llenguatge de signes. El debat el moderaven Gilles Bouleau i Léa Salamé. El duet era innecessari per les dinàmiques del debat però la parella equilibrava aspectes més estètics: paritat de gènere i paritat mediàtica. Bouleau és de TF1, una televisió privada, i Salamé, de France 2, la cadena pública. Tots dos van mantenir un rol discret per marcar els temps i separar blocs. Des del primer minut Le Pen va delatar-se com la candidata més fràgil. Quan els presentadors van iniciar la transmissió, la líder de l’extrema dreta va començar el seu discurs sense esperar el tret de sortida, la ràfega musical i el cronòmetre. Una engegada fallida que la va obligar a tornar a començar després que els presentadors li advertissin que s’havia precipitat. Macron somreia.
Si en alguna cosa s’assemblen els polítics francesos amb els d’aquí és en l’habilitat per fugir d’estudi quan se’ls fa una pregunta. Els blocs temàtics tampoc són gaire diferents: el poder adquisitiu dels ciutadans, els avis de les residències, la sanitat, l’informe Pisa, el model energètic... La guerra d’Ucraïna va suposar un nou tema de debat molt útil per a Macron. Va significar el punt d’inflexió per trinxar la seva rival. La va acusar de dependre de Putin i demanar crèdits a bancs russos: “Quan vostè parla amb Rússia, no parla amb un altre líder. Parla amb el seu banquer”. I ella va fer evident que s’esperava l’envestida perquè va aixecar un rètol amb un tuit propi imprès –que, com sol passar, no vam poder llegir des de casa– per demostrar el seu suport al poble ucraïnès. Macron, amb una gestualitat més estudiada, desimbolt, ferm en les explicacions i exhibint un domini acurat sobre qualsevol temàtica, fins i tot va semblar en alguns moments que alliçonava Madame Le Pen. Sempre s’hi va referir així en la majoria d’intervencions. Macron prenia notes amb un bolígraf barat i una llibreta senzilla, exercint de president. Le Pen, en canvi, sovint havia de mirar els papers. L’estructura del debat no era innocent. Amb un plantejament sibil·lí, el bloc de seguretat i el d’immigració, que s’intuïa més crispat, els van reservar per al final. La línia que separava els dos àmbits va ser perillosament difusa. Le Pen va intentar recuperar la fermesa perduda amb els arguments propis de l’extrema dreta, però ni així. A França, el minut d’or final de cada candidat es duplica: dos minuts per concloure. El debat, molt més viu del que estem acostumats aquí, es gaudia el doble.
