19/05/2021

De debò cal una immobiliària pública a Barcelona?

3 min
Un carrer de Barcelona, en una imatge d'arxiu.

Divendres dia 7 de maig Jordi Martí Grau, regidor de l'equip Colau-Collboni, publicava un article en aquest diari defensant una immobiliària pública a Barcelona que permeti adquirir locals comercials i llogar-los a preus per sota dels de mercat. S'hi dedicaran 16 milions de l'acord pressupostari amb ERC, que recordem que també inclou 50 milions per a habitatge assequible, 50 per a la transició energètica, 30 per a obres de districte i fins a més de 300 en tot un seguit de mesures socials, de reactivació econòmica i sostenibilitat ambiental.

Però totes aquestes mesures, a més d'una inversió econòmica, demanen una determinada gestió pública per garantir la seva idoneïtat. I aquest no seria el cas de la immobiliària pública que defensava Martí. O no ho seria sense afegir-hi molt més: sense afegir bon govern a les bones intencions.

Segons el mateix Ajuntament, actualment hi ha, com a mínim, 5.323 locals buits a la ciutat de Barcelona, dels quals potser en podrà comprar entre 80 i 100 amb els 16 milions esmentats. Menys d'un 2% dels locals buits! I si ho comparem amb el total de locals existents, més de 80.000, estem parlant del 0,1%. Una gota d'aigua en un oceà; una quantitat absolutament insuficient per promoure el comerç, com es pretén, per la via exclusiva dels preus. I llavors, per què ho ha proposat?

Des d'Esquerra Republicana defensem que l'administració pública ha d'actuar amb la filosofia de l'estat emprenedor que tan bé ha teoritzat l'economista Marianna Mazzucato i que en aquest cas suposa fer com a mínim dues coses. Una que tradicionalment ha sabut fer molt bé la societat catalana: empènyer la ciutat i el país mitjançant la concertació i la col·laboració entre l'administració i l'immens teixit associatiu que tenim. L'altra, més innovadora, posar la concertació al servei d'una missió compartida: en aquest cas, la dinamització comercial, que és com dir la preservació de la qualitat de la vida urbana.

Les associacions de comerciants, no per casualitat més fortes on més forta és l'activitat comercial, han sigut les primeres a demanar locals municipals on es puguin experimentar i desenvolupar activitats amb capacitat d'atracció; és a dir, amb capacitat d'augmentar l'afluència de ciutadans a les zones on s'ubiquin. I aquest és precisament el repte: identificar, impulsar i ubicar activitats tractores.

Per contra, una operació de caràcter immobiliari no deixa de provocar recels a les mateixes associacions, que es pregunten si no acabaran subvencionant un competidor. Hi ha una esquerra màgica que està convençuda que posant el rètol "municipal" a qualsevol servei se'n garanteix l'eficiència i l’equitat. I és cert que la titularitat pública pot ser una condició necessària en molts casos, però en cap cas no és una condició suficient.

Sense massa crítica ni efecte arrossegament, l'operació de compra de locals per llogar-los barats no tindria gaire impacte econòmic positiu i, a sobre, podria impactar negativament en la resta del comerç de la zona. En canvi, comprar per ubicar activitats amb capacitat d'atracció beneficia el conjunt i multiplica l'impacte econòmic. En tenim exemples arreu d'Europa: des de les llibreries a París fins a la reconversió dels main streets de Liverpool o Manchester.

Com en aquestes ciutats, l'Ajuntament de Barcelona ha de crear les condicions perquè, conjuntament amb les entitats comercials, culturals i socials dels diferents barris, sigui possible obrir establiments que aportin dinamisme i qualitat al seu entorn, i tinguin capacitat d'atracció. I el que en cap cas ha de fer és generar competència pública als comerços existents, amb els quals cal construir una aliança per enfortir-los.

En resum, el paper de l'Ajuntament no es pot centrar en augmentar el patrimoni municipal, sinó en fer dels barris de la ciutat espais plens d’activitat i vida mantenint l’essència del que ha sigut, és i ha de seguir sent Barcelona.

Jordi Castellana és regidor a l'Ajuntament de Barcelona per ERC