La democràcia, amenaçada
El salvatge atac de la Rússia de Putin a Ucraïna ens recorda la fragilitat de la democràcia. Els darrers anys no podem dir que siguin de consolidació democràtica al món. Més aviat sembla que s’imposa el model “d’home fort”. Pensem en el triomf de Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil, Erdogan a Turquia, Orbán a Hongria o Modi a l’Índia, per no parlar de Bin Salman a l’Aràbia Saudita o de Xi Jinping a la Xina.
La votació sobre l’expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides mostra que no està aïllada. Dels 193 estats membres, 93 hi varen votar a favor, 24 en contra -entre ells, la Xina- i 58 es van abstenir -entre ells, el Brasil, l’Índia, Mèxic o Sud-àfrica-. El suport de la Xina a la Rússia de Putin és consistent amb el pla a llarg termini de liderar un bloc antiliberal al món i afeblir Occident i els EUA en particular.
Si bé l’agressió russa posa de manifest el perill extern, l’amenaça interna a la democràcia és més problemàtica. El populisme ha crescut a les democràcies occidentals per una combinació de factors. El primer ha estat la manca de compensació dels sectors i regions perdedors de la globalització, les víctimes del que a vegades s’ha denominatel xoc de la Xina, agreujat per la crisi financera global de 2007-2009. Allà on s’ha desplaçat la producció a l’estranger el populisme ha crescut. Als EUA va afavorir el triomf de Trump al cinturó d’òxid (Rust Belt); i al Regne Unit, el del Brexit. El segon factor és la polarització ideològica que han fomentat les xarxes socials, on els manipuladors interns i externs han trobat el lloc perfecte per créixer. La divisió entre camp i ciutat, nacionalisme i obertura al món, està servida.
Rússia ha estat soscavant les democràcies occidentals amb interferències en les eleccions dels EUA, França o el Brexit. Marine Le Pen a França va ser finançada per un banc rus i ha hagut d’amagar una foto de campanya amb Putin. Els candidats dels extrems Éric Zemmour i Jean-Luc Mélenchon es declaren “neutrals” en relació a Rússia, de la mateixa manera que el darrer es declara “neutral” entre Emmanuel Macron i Le Pen. En la primera volta de les eleccions franceses de diumenge passat més d’un 52% van optar pels extrems: més d’un 30% per l’extrema dreta i un 22% per l’extrema esquerra de Mélenchon. Això va passar malgrat que la gestió de Macron ha estat bona. Durant el seu mandat ha aconseguit que la desocupació passés del 10% a menys del 7,5%, ha reduït la corrupció política, ha gestionat la pandèmia assolint una taxa de vacunació de prop del 80% -més alta que a Alemanya o Anglaterra- i una recuperació de l’impacte del covid-19 millor que la d’altres països del G-7, excepte els EUA. Això sí, Macron té un caràcter distant i elitista que l’allunya dels que s’han quedat enrere. Ara intenta endarrerir l’edat de jubilació fent-la passar dels 62 als 65 anys.
Le Pen pot guanyar la segona ronda a França malgrat haver dit que les seves polítiques eren les de Trump i Putin, que està en contra d’imposar sancions a Rússia, amb qui vol cooperar en lloc de fer-ho amb Alemanya. És la que representa millor el tancament nacionalista davant un món canviant. A més, ha fet una campanya intel·ligent basada en el cost de la vida, encara que no diu com finançarà les mesures proposades -una de tan demagògica com que els joves per sota de trenta anys no pagaran impostos-. Bona part de l’electorat de Mélenchon es pot abstenir o votar per Le Pen. Trump pot guanyar les properes eleccions als EUA. No cal dir que si aquestes possibilitats, que no són remotes, es fessin realitat, les perspectives de la democràcia liberal al món s’enfosquirien.
La democràcia s’ha de defensar dels seus enemics externs i interns. En relació als primers, la invasió d’Ucraïna representa un test important. La qüestió és quin preu està disposat a pagar Occident per aturar la guerra de Putin. En cas contrari, hi haurà en el futur altres països víctimes, començant per la desestabilització dels Balcans. Una desconnexió del petroli i el gas russos no l’aturarà, encara que constituiria un cost significatiu per al Kremlin (la UE ha enviat a Rússia 35.000 M€ des del principi de la guerra per 1.000 M€ a Ucraïna). De moment ni tan sols això és possible per la dependència alemanya del gas rus. I encara més, ¿quina és la línia vermella que faria canviar la política de no intervenció occidental a Ucraïna? Ja hem vist que la població civil és objectiu militar. Quants morts civils més s’han de produir? En relació als enemics interns, cal que els partits democràtics encarin els problemes socials i no amaguin el cap sota l’ala en qüestions com la immigració i les condicions de vida. Perquè aleshores és molt fàcil que el populista de torn plantegi solucions simplistes. També cal regular les xarxes socials per tal que no siguin un vehicle d’expansió de la mentida.
