25/04/2021

La desatenció dels ‘menes’ i l’extrema dreta

2 min
Disponible en:

En el marc de la campanya electoral madrilenya s’ha fet viral l’anunci de Vox amb xifres inventades on diuen que costa més atendre un mena -com ells els anomenen- que la pensió d’una pobra àvia. Molts mitjans i altres partits s’han bolcat en denunciar-ho: ¿racisme? ¿mentida? Tot això, sí. Però la veritat és que els nens migrants no rebien una atenció adequada ni importaven a gairebé ningú des d’abans de l’arribada de la ultradreta.

Ningú s’atreveix a dir en públic que invertim molt poc, almenys no el que seria necessari, en atendre uns nens que acumulen totes les dificultats del món. I no ho diuen perquè no és popular. La veritat és que a Vox li ha estat fàcil fer créixer l’estigma sobre els cossos d’aquests adolescents. No són migrants qualssevol, són marroquins, molts són musulmans -o els representem com a tals-. Sobre aquesta base s’ha construït la por. Quan passen a prop mirem a una altra banda, premem la bossa i accelerem el pas.

La veritat és que abans que Vox tingués representació, molts d’aquests adolescents ja vivien en el no res, amuntegats en centres, i fins i tot dormint a terra com va passar al d’Hortaleza a Madrid -aquell que va ser atacat amb una granada que no va arribar a estallar-. Bona part d’ells no tenen ni tan sols permís de residència -i encara menys de treball- perquè moltes administracions regionals, tot i que hi estan obligades, no assumeixen la seva tutela legal ni se n’ocupen com ho haurien de fer. Quan compleixen 18 anys, a més -depenent de la comunitat-, aquests xavals que fugen de la misèria dels seus països o fins i tot de situacions d’abús es troben al carrer. Sense papers, sense poder treballar, sense casa, de vegades sense saber l’idioma, ni família, ni teixit social que els doni una oportunitat i sí amb gent que els gira la cara quan van pel carrer i policia que els assetja. Potser el que és estrany és que no cometin més delictes. La pobresa no és mai serena, l’exclusió social, tampoc.

No, no n’hi ha prou denunciant el racisme. Cal demanar que aquests nens sigui regularitzats i que se’ls permeti treballar a partir dels 16 com qualsevol altre nen espanyol, perquè en general és el que ells volen. Són nens pobres que necessiten recursos per viure, com els necessitem tots. Aquí hi ha tasca per a les administracions, que inverteixen poc, però també per a les organitzacions socials i per al teixit veïnal. Un exemple humil potser, però digne d’esment, és l’Escola de Joves de Manresa, un espai autogestionat vinculat a la PAHC on aquests adolescents aprenen fusteria o a reparar bicis i poden començar a obtenir recursos propis. Un espai on comparteixen informació i ajuda per tramitar papers o trobar feina o habitatge. Però, més enllà de les tasques de suport mutu, l’Escola de Joves és un lloc on són reconeguts com a part d’una comunitat, on, per fi, se’ls mira a la cara. No hi ha millor manera de lluitar contra l’extrema dreta i el racisme que ampliar el nosaltres. No hi ha millor seguretat que la que proveeix la comunitat que té cura en comptes de vigilar.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga.

stats