Si hi ha una cosa que envejo és l’escena d’una mare o d’un pare en el moment de despertar el seu nadó. De fet, crec que podria centrar en aquest moment el gran canvi que vaig viure pel fet de ser mare: despertar-me (amb mal de cap o sense, amb ressaca o sense, havent dormit bé o malament, en un dia clar o en un dia rúfol) amb alegria. Mentre els meus fills van ser petits, tots els despertars eren magnífics. Anava –quasi corria– a la seva habitació, contemplava el seu son en silenci, gaudint d’aquella sensació de pau absoluta que no he trobat mai enlloc més, i després em lliurava a la meravellosa tasca de despertar-los: tocar la pell suau i tèbia, posar la mà damunt del pit per notar el puja i baixa de la respiració, repassar amb un dit el perfil dolcíssim i deixar anar un bon dia amb una veu que no sé d’on em naixia i que mai més he tornat a recuperar.
El dia començava amb una pila de sensacions agradables i tot era bonic i divertit per una estona: els ulls carregats de son, els caparrons despentinats, els pijames arrugats i humits de suor, fins i tot els bolquers xops. Els somriures, l’alegria de retrobar-nos.
Després d’aquells anys, hi ha hagut tota mena de despertars. Durant els anys d’activitat frenètica, la primera connexió neuronal em remetia o bé al que havia passat el dia abans o bé al que m’esperava a l’agenda del dia que començava. Qualsevol cosa –una reunió avorrida, una cita indesitjada, una feina carregosa, un disgust– em podia ensorrar el despertar.
Més endavant, carregada d’anys i mals, el despertar era millor o pitjor segons es pronunciés el meu cos acabat de desvetllar. Hi té molt a veure, esclar, que la nit hagi estat de son seguit o d’insomni enervant.
Durant la vida també hi ha hagut despertars sensuals, amb sol a la pell i carícies ben rebudes; despertars que voldries que no fossin en una realitat angoixant o dolorosa; despertars infeliços, que em retornaven a la tristesa del dol; despertars en ciutats noves que m’esperaven; despertars lents concedits com a regal.
Moltes vegades el despertar té a veure amb el somni viscut durant la nit. Diuen que somiar, somiem tots, però només algunes persones ens en recordem i que som –ai, las– les que tenim un son poc profund i, per tant, poc reparador. Els meus somnis solen ser –o m’ho semblen– llargs, entretinguts, plens d’aventures i facècies. Gairebé mai no tinc malsons. Sovint, quan em desperto, una part del meu cervell encara viu en el somni nocturn.
I després, esclar, hi ha els despertars metafòrics, com el que protagonitza Edna Pontellier a la novel·la que Kate Chopin va escriure el 1899. El despertar parla de descobriment, de rebel·lia, d’anhel de llibertat, de feminisme.
Despertar també vol dir connectar amb un estat de lucidesa que ens permeti veure la realitat i a la vegada ser conscients de la possibilitat de fugir-ne. El despertar de la consciència, el despertar de l’amor, el despertar del desig.
Veig el món actual, el meu país en particular, terriblement ensopit. Una multitud endormiscada que viu vides somnolentes, una letargia infinita. Què ens farà despertar?
