El destí de la socialdemocràcia
Àlex Font, en un article en aquest diari, explicava com el PSC s’està posicionant com el partit de les elits barcelonines. Em sembla que és un bon exemple de la crisi de les socialdemocràcies (i ho dic en plural perquè les diferències entre les nòrdiques i les llatines han estat sempre substancials), que, desenvolupades en el capitalisme industrial, tenen dificultats per sobreviure en l’actual capitalisme digital que està canviant la naturalesa de les seves bases socials i l’està desdibuixant i, en molts països, fins i tot arraconant.
Lluny de l’època en què la socialdemocràcia, com a abanderada de l’estat del benestar, podia esgrimir un discurs progressista com a referent de les classes populars davant dels partits conservadors i de l’esquerra revolucionària, ara s’ha quedat sense projecte i només li queda el recurs de l’habilitat tàctica. I per això va sovint d’un cantó a l’altre. És el sentit de l’oportunitat –poderosa virtut política– que, en el cas espanyol, va permetre a Pedro Sánchez arribar al poder, carregant-se primer la intocable vella guàrdia del partit i agafant el PP per sorpresa amb una moció de censura improbable, i jugant després un complex exercici d’aliances aprofitant la radicalització conservadora de les dretes. L’equilibri permanent com a manera d’estar en política.
Traduït a Catalunya, es tracta d’aprofitar els forats que el Procés ha deixat més o menys buits de representació política, fent les combinacions que calgui mentre l’escenari aguanti. I ara mateix el PSC busca consolidar la base electoral recuperant el sector moderat dels ciutadans contraris al Procés i fent seves, especialment a la capital, les expectatives dels sectors més visibles del poder econòmic. Collboni, que és al govern de la ciutat amb els comuns, podria ser perfectament el representant de Barcelona Global a l’Ajuntament. Els hi compra tot sense por a entrar en contradicció amb els seus socis ni amb la dimensió podríem dir humanística que se suposa a la tradició socialdemòcrata. I així fa camí pensant en la primavera pròxima.
No és res original. És una modesta expressió local del malestar de la socialdemocràcia en el marc de la crisi de la democràcia liberal. Ambdues, tal com les hem viscudes, són fruit d’una circumstància particular: un marc, l’estat nació, i un sistema econòmic, el capitalisme industrial. En la mesura en què el marc i el sistema ja no són el que eren, els interrogants sobre el futur pesen sobre les peces clau: per exemple, la socialdemocràcia. Ho veiem aquí i ho veiem arreu. En molts països en què era referent capital, ara està desdibuixant-se. Quin és el recorregut de tot plegat?
Dues frases, llegides a Le Monde, de dos politòlegs francesos ens posen sobre la pista de la confusió. Diu Manuel Cervera Marzal: “França és políticament de dretes i sociològicament d’esquerres”. I remata Philippe Raynaud: “L’esquerra democràtica s’ha moderat, no s’ha volatilitzat. Vota Macron”. Embolica que fa fort. En tot cas, el PSF ha passat del poder a la marginalitat des que es va enfonsar en les indecisions i la impotència de la presidència de François Hollande, amb una part dels seus barons liderant la desbandada cap a la dreta liberal. I l’exemple val per a altres països, en uns escenaris cada cop més volàtils.
Resum: la classe treballadora ja no és el que era en el capitalisme industrial, ni els sindicats tenen la força que els donava una societat construïda sobre una divisió identificada entre burgesia i proletariat. L’estratificació ja no és tan simple i el poder econòmic està en procés accelerat de mutació per la via financera i digital. La política ha perdut credibilitat perquè se la veu cada cop més impotent, en manifesta pèrdua d’autonomia. La socialdemocràcia, abandonada per bona part de les classes populars colonitzades per les promeses de redempció patriòtica de les dretes, ja és purament refugi de classes mitjanes més aviat qualificades i liberals que fugen dels horrors ideològics d’unes dretes entregades a la dinàmica reaccionària. En una època en què la dreta tradicional aposta per l’autoritarisme postdemocràtic –nacionalisme, restricció de drets fonamentals i neoliberalisme radical en economia–, ¿té futur una socialdemocràcia al servei directe dels poders econòmics? O recupera la seva singularitat crítica o és carn dels Macron de torn.
