Cada dia som més apàtics i servils davant del poder
Som cada dia més servils davant del poder? Els indicis apunten que sí. L'apatia guanya terreny, especialment entre els més joves. Assistim a matances atroces com la de Gaza, a guerres de caprici com la de l'Iran, a agressions imperialistes com la de Rússia contra Ucraïna. El govern de la principal potència mundial, els Estats Units, es troba en mans de bojos delirants. Però protestem menys que fa vint anys. I molt menys que fa cinquanta.
El 2003, milions de persones van sortir al carrer per oposar-se a la invasió de l'Iraq. Segons el Llibre Guinness dels Rècords (ja sé que no parlem de la màxima fiabilitat, però serveix per a aquest cas), van ser les manifestacions més massives en la història de la humanitat. Segons diverses estimacions, gairebé quaranta milions de ciutadans es van manifestar entre el gener i l’abril d'aquell any contra la guerra arreu del món.
Les protestes als Estats Units contra la guerra del Vietnam van marcar les presidències de Lyndon Johnson i Richard Nixon, i van ser una constant internacional entre 1968 i 1973. Tot allò contrasta amb el present. Sota el titular "Per què els joves no surten a protestar contra Donald Trump?", el New York Times buscava aquesta setmana una explicació a la passivitat col·lectiva.
N'oferia unes quantes. La tremenda repressió acadèmica contra els participants en les manifestacions universitàries propalestines de 2023 i 2024 va acabar amb els seus líders i va intimidar la resta. Dècades de neoliberalisme han generalitzat la sensació que protestar és antipatriòtic. La política s'ha tornat aliena al judici moral.
Això feia referència en concret als Estats Units. Una altra explicació, en aquest cas extensible a la resta del planeta, se centra en els efectes de les xarxes socials. Facebook va sorgir el 2004. Twitter, el 2006. WhatsApp, el 2009. Telegram, el 2013. TikTok, el 2016. Totes, per tant, són posteriors al 2003, l'any de la darrera gran mobilització global.
El primer efecte de les xarxes va consistir en confondre el que és virtual amb el que és real. De cop semblava que llançar milers de missatges d'indignació al ciberespai (allò de "cremen les xarxes") equivalia a manifestar-se col·lectivament al carrer. I no. El segon efecte va ser la creixent dificultat dels usuaris per mantenir l'atenció sobre un problema durant un temps més o menys llarg a causa del consum intensiu de vídeos curts en reels i la pràctica de l'scroll a la pantalla. El tercer efecte, agreujat per la incipient intel·ligència artificial, va ser la mescla gairebé indistingible del que és real i el que és fals.
Les manifestacions del moviment nord-americà Black Lives Matter, sorgit precisament a les xarxes el 2013 contra els abusos policials contra persones de raça negra, van reunir milers de persones, no milions. A les manifestacions contra Trump del moviment No Kings, la participació real també va ser relativament baixa. I, a més, la mitjana d'edat dels manifestants va passar dels 36 anys (14 de juny de 2025) als 48 anys (28 de març de 2026).
A Europa, més concretament a París, es van donar dues situacions de relativa excepcionalitat a la progressiva desmobilització ciutadana. Després dels atemptats islamistes del 2015 (7 de gener, massacre a la revista satírica Charlie Hebdo; 13 de novembre, atacs simultanis en diversos punts de la ciutat), es van manifestar més d'un milió de ciutadans. Però al capdavant de la marxa hi havia el poder polític. L'esperit era de repulsa, no de reivindicació.
A Catalunya, el sobiranisme ha perdut la capacitat de mobilització massiva. Les concentracions suposadament multitudinàries contra Pedro Sánchez, a Madrid, mai no han reunit una autèntica multitud.
Si hem de creure els sondejos –i la nostra pròpia capacitat de percepció–, s'estén pel planeta la sensació que les coses (bel·licisme, crisi climàtica, desigualtat econòmica, migracions massives) van a pitjor. Quina és la reacció col·lectiva? Quedar-se a casa. Certament, cada dia som més apàtics. I més servils.