El dia que el PSC va quedar més retratat
NO M’AGRADA triar, ni en cas d’èxit ni de fracàs, entre persones o projectes. Costa tenir un èxit sense un bon projecte i un bon líder i costa tenir un fracàs rotund sense un mal projecte i un mal líder. En la crisi del PSC hi ha moltes causes i causants, interns i externs. El principal error, estratègic, és haver desaprofitat quatre anys. De moment. Des que Montilla és derrotat fins ara s’ha continuat caient, no s’ha construït cap futur, més aviat ha estat un partit enrocat que s’ha anat partint per dins. La història anecdòtica del navarrisme parlarà del “Si miri bona nit” i de la senyora de Terrassa. Però per mi hi ha una foto definitiva. El dia que el PSC va quedar ben retratat. És la foto de Navarro brindant, content, al costat de Llanos de Luna, d’Alícia Sánchez-Camacho i d’Albert Rivera, per celebrar el Dia de la Constitució. De què reia? Sabia quina gràcia feia aquella foto als seus votants? Entenia la dimensió de fugir d’un bloc, el de la consulta, on hi havia tres partits d’esquerra, Iniciativa, ERC i la CUP, per abraçar la delegada del govern, la líder del PP i el líder de Ciutadans? Un partit d’esquerres i catalanista pot abandonar un projecte que vol ser transformador i radicalment democràtic? No és conscient de quina foto abandona i a quina foto s’aboca? De moment és el seu fracàs, i el de la seva aliança amb Rubalcaba, però també el del partit. El PSC ha d’aprendre la lliçó amb urgència. Si no ho fa ben aviat, continuarà a la foto equivocada encara que canviï la cara del que hi surt somrient.
