Una Diada per a la malenconia
“No vam llegir prou bé la realitat del país”, deia Jordi Sànchez. Vam “sobrevalorar les nostres pròpies forces o ser molt ingenus”, reblava Carme Forcadell. Expresidents de l'ANC, després d’un llarg silenci, han recuperat la paraula en una conversa a l’ARA. Lúcid diagnòstic que ens porta al punt on gairebé sempre s'arriba després d’un fracàs: ens vam enganyar creient que s’estava en condicions de fer el pas definitiu abans d’hora. Una aventura que va mobilitzar els principals partits i personalitats independentistes i que va atreure persones d’orígens diversos, incorporant a Junts pel Sí fins i tot personalitats que havien construït el seu perfil contra el pujolisme.
De fet, aquest era el sentit de la ruptura: desbordar els límits definits per Pujol, que sempre s’ha declarat nacionalista, no independentista, probablement per una lectura més acurada de les relacions de forces i dels límits del possible. I de cop, se’n va anar tot en orris. Junts pel Sí va acabar com el rosari de l’aurora. I la dreta nacionalista –els hereus de Convergència– va intentar capitalitzar l’aventura sota el nom de Junts per Catalunya, expressió del sentit possessiu del país que els anima, sota la icona del president Puigdemont, legitimat per la poètica de l’exili.
La nit en què es va engegar tot a passeig amb l’aposta per la proclamació de la independència, en una infausta reunió al Palau de la Generalitat dels líders independentistes, va acabar de matinada amb perfecta consciència que la declaració seria un brindis al sol. I com era previsible, va ser seguida d’una desbandada general que anticipava una gran onada repressiva. Persones com Carme Forcadell i Jordi Sànchez, després de passar per la presó, es van anar allunyant de la primera línia política. No només ells: Junts pel Sí era un espai d’ampli espectre ideològic on havia anat aterrant gent de les més diverses procedències i el Junts per Catalunya actual està circumscrit a l’espai de la dreta nacional catalana –l’antiga Convergència– i estrictament controlat per Rull, Turull i companyia sota la imatge icònica referencial del president Puigdemont en la distància.
El Junts d’ampli espectre es va desfer com un bolado a la primera envestida. Junts per Catalunya belluga entre la malenconia i un control ferri per part del nucli dirigent del nacionalisme conservador postpujolista, sostingut –o atrapat, segons es vulgui entendre– per la imatge del president Puigdemont, decisiu per a la cohesió del grup, en la mesura que ara mateix és intocable davant el seu públic, però un obstacle per a l’expansió i per a l’actualització política del projecte, amb la corresponent renovació de lideratges. Esquerra Republicana viu amb prudència i les forces justes el pas cap a una nova etapa. L’apunt de realisme que ens han deixat Carme Forcadell i Jordi Sànchez ¿servirà per moure alguna cosa? Així s’explica, en part, el perfil baix de l'independentisme del qual la Diada ha aixecat acta.