El diàleg serà sempre nostre

Els del trifachito venen amb fúria, ja no dissimulen. Volen arrasar el catalanisme, es proposen tornar a fer una gran marxa enrere a la història. Tornem a ser al 1936. Si aleshores van considerar un error la República, ara consideren un fiasco l’Espanya autonòmica. Avui la recepta és l’Espanya “ una, grande y democrática ”. Unitat i recentralització. La Cayetana ja ha apuntat al gran traïdor: Montilla!, per haver volgut fer seva la catalanitat (ella diu que es va fer nacionalista). Els nacionalistes sempre pensen que tothom és nacionalista. En l’imaginari de la Cayetana, que és el de Vox, ser català en realitat és ser un enemic ultranacionalista: si parles habitualment l’idioma, si fas teves les institucions pròpies, ja vas contra Espanya. Ara l’Arrimadas ja quasi no s’atreveix a parlar en català, s’arrisca que li pengin la llufa. Cada dia puja uns graons el nivell de la competició de puresa espanyola davant la impuresa catalana. El programa compartit del trifachito és senzill i diàfan: l’assimilació cultural, la desconstrucció de Catalunya. És el vell programa de sempre.

Estan disposats a portar el discurs identitari espanyolista fins a les últimes conseqüències. L’independentisme, que havia sabut arraconar la identitat com a argument, que havia sabut despendre’s del nacionalisme per abraçar un republicanisme ciutadà, ara torna a ser acorralat en la defensa de la llengua com a últim bastió. L’estat propi com un objectiu democràtic obert a totes les identitats personals, a totes les sensibilitats ideològiques, està quedant en un segon pla. A força de repressió i amenaces, han aconseguit covar la desconfiança -per no dir l’odi- entre catalans. Ens volen petits, reactius, defensius, reclosos en el tronat imaginari de la identitat, en el simbolisme. La provocació és constant i anirà a més. El xoc nacionalista és volgut i parteix de l’avantatge de la invisibilitat del seu nacionalisme, que pel fet de tenir un estat al darrere queda naturalitzat. Anar a la contra, a la defensiva, sempre és més dur, més exposat.

Explicar que ve aquesta ofensiva descomunal i que l’objectiu indissimulat és arranar l’autogovern i la catalanitat integradora, explicar que si guanyen passarem una llarga travessia del desert, no és ni por ni covardia ni pessimisme. Explicar que aquest discurs ha contaminat tota la política espanyola, inclòs el PSOE, no és tremendisme ni exageració. Davant d’això, doncs, què es pot fer? Minimitzar o ignorar el perill per no espantar el personal, per mantenir la moral de la tropa, resulta temerari. El realisme màgic funciona en literatura però no en política: dius que ets una República i en lloc de ploure flors et cauen al damunt porres, presons i exilis. I el següent que ens pot caure al damunt són Cayetanas i companyia.

La suposada heroïcitat d’anar al xoc en realitat és anar amb el lliri a la mà. Perquè a l’altre costat hi ha porres, i tu no en tens ni les vols fer servir. No podem fer ni un pas enrere, però no en la dinàmica de la confrontació, sinó en la del diàleg. Amb absoluta fermesa. La resposta ha de ser persistir en la força del diàleg, tant intern entre catalans -en realitat aquest és el més difícil i important- com de cara a la societat espanyola i a la comunitat internacional.

Davant els atacs i les mentides, mà estesa. Davant les agressions i manipulacions, paraula raonada. Davant les incomprensions, pedagogia. Davant la repressió, mobilització cívica i denúncia democràtica. El diàleg serà sempre nostre. Diàleg, diàleg i diàleg. En cap cas no caure en la provocació. No caure en la tensió. En el xoc i la brega són els mestres. En el diàleg i les urnes tenim i tindrem sempre una oportunitat. El camí de la democràcia i la raó i la paraula sempre és lent, però és més segur. I en tot cas és l’únic que tenim. És l’únic transitable. És el nostre.

Més continguts de