A banda que resulti sempre decebedor sentir els polítics barallar-se mentre es produeixen grans desgràcies, la crisi política en sordina que s'ha produït al voltant dels –espantosos– incendis d'aquest estiu a la península Ibèrica és indiciària de per on discorrerà el debat públic en el nou curs de la política espanyola. El context, que coneixem prou, el va resumir José María Aznar amb la seva crida al setge i demolició del govern presidit per Pedro Sánchez: “qui pugui fer, que faci”. D'aquí és d'on venim, d'una campanya permanent per fer descarrilar el govern de coalició d'esquerres que es va reeditar a conseqüència dels resultats de les eleccions de juliol de 2023. Una campanya sense treva en la qual ha valgut literalment tot, des de la construcció i la defensa a ultrança de mentides que sempre tendeixen a explotar les pors de la ciutadania fins a la utilització de la justícia i la policia per destruir adversaris polítics, passant per l'erosió de les institucions i fins i tot de l'ordre constitucional, quan al PP i a Vox no els encaixa amb les seves històries de por i odi. El catalitzador de tot plegat, evidentment, és el mateix Pedro Sánchez, convertit en un monstre de fira a l'estil del que en temps anteriors han representat Puigdemont, Otegi, Junqueras, Carod-Rovira o Arzalluz, per dir-ne uns quants. La novetat és que, per primera vegada, sigui un president espanyol qui sigui exhibit a la picota perquè tothom que s'hi animi pugui denigrar-lo.
Tot apunta que el curs següent seguirà aquesta mateixa línia, només que ampliada i multiplicada per la urgència que té la dreta nacionalista (la urgència financera, la primera de totes) d'instal·lar-se en el poder gran, el poder que es mou des de la Moncloa. Per això he escrit abans que l'enfrontament pels incendis estiuencs ha estat “amb sordina”, perquè semblarà poca cosa comparat amb l'estridència que previsiblement ens espera quan torni a començar el curs. Per descomptat, el PSOE agreuja sensiblement les coses quan des de la seva cúpula es destapen casos de corrupció, o quan simplement intenta competir amb el PP en la guerra dels dossiers, que acaba beneficiant molt, en primer lloc, Vox: les expectatives electorals del partit feixista són molt bones, a pesar de la completa incompetència demostrada fins ara en les àrees de govern que li ha tocat gestionar en els pactes que manté amb el PP en ajuntaments i comunitats autònomes.
Els incendis són, dèiem, un bon exemple de la tendència: en efecte, les competències per prevenir-los i combatre'ls són autonòmiques; i, en efecte, els governs del PP i de Vox han retallat les partides que s'hi destinaven, entre altres motius, pel seu negacionisme climàtic. Però això no té importància, la realitat no té importància. En té només un relat mentider i nauseabund, en què, veient el material que posen a bullir a les xarxes, aviat serà posada també en qüestió la salut, física i mental, de Sánchez. Pensen que és l'hora del darrer assalt, i posaran tota la carn –tota la merda– a la graella.
