Diuen que som a un girant decisiu (1931)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSColumna de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a La Publicitat (11-II-1931). Reflecteix el clima polític en plena agonia de la dictadura militar de Primo de Rivera que havia accentuat la decadència de la monarquia d’Alfons XIII, rei que l’havia apadrinat. Tot just dos mesos després, el 14 d’abril de 1931, unes eleccions municipals portarien la Segona República Espanyola.

La premsa estrangera dona un relleu especial a la recentíssima convocatòria de Corts. Es veu que enllà del Pirineu i de l'Atlàntic no acabaren de creure les prometences del Govern, i en veure que es comencen a complir, en mig d'abstencions i reserves, suposen que Espanya s'acosta a un girant decisiu de la seva història. Això del "girant decisiu" és un dir. És un dir que fa costat a aquell altre, tan freqüent en la prosa grandiloqüent: "la darrera carta". Ja recordeu com van aquestes frases, veritat? “El règim va a jugar la seva darrera carta", “És la darrera carta del Govern...". No diré pas que aquestes frases, que hem sentit a dir des de la més tendra infància, hagin de restar eternament en una ineficient buidor. És molt probable que alguna vegada s'omplin de vida i deslliurin un ésser nou i fins viable. Però, sense menysprear la força magnífica de les circumstàncies, cal que tots ens persuadim de la necessitat de crear les que manquin, tot aprofitant les que ja existeixen. Hi ha, sens dubte, girants decisius en la història dels pobles, però són els pobles mateixos els que han d'esforçar-se a conservar llur facultat decisiva i no aclocar-se i tapar-se d'orelles, en l'expectativa d'un terrabastall produït per elements més o menys catastròfics. El règim, innegablement, es troba en certa penúria de cartes, i sobretot d'asos, per jugar la seva partida. Però si el país és prou ingenu per refiar-se d'aquesta penúria i de creure que quan el règim vegi que no fa una sola basa, dirà gentilment: "He perdut; que talli un altre", el país tindrà una gran i desagradable sorpresa. Crido el mal temps? Soc pessimista? Al contrari; si tinc esma de repartir estímuls i advertiments és, precisament, perquè no soc pessimista ni espero, braços plegats, l'arribada del mal temps. Durant aquests dies he notat que persones aparentment equilibrades canviaven de parer amb una velocitat vertiginosa. La tessitura en què les havia trobades dijous no era la que tenien dissabte; la que tenien dissabte no coincidia amb la que tenien ahir... És massa acrobatisme. Cal llegir bé els editorials que surten aquests dies en els diaris de partit; cal llegir les declaracions d'aquests mateixos partits; cal llegir els manifestos, així els d’Ortega i Gasset, Pérez de Ayala i Dr. Marañón, com el de Santiago Alba... I, després, reflexionar una estona. Reflexionar per decidir. I decidir. Els moments decisius ho són, en bona part, perquè els homes fan que ho siguin.