La doble vida de "Que gran!"

Fa pocs anys el sentit d'aquesta frase era unívoc i indiscutible. Era el particular tempus fugit que dedicava l'àvia al nét. Però ara s'ha posat de moda entre els joves com una mena d'elogi burleta. I és que gran , als diccionaris, tant vol dir de més edat com de qualitats eminents .

Ara bé: qui sap analitzar els exemples constata que l'ús sintàctic és ben diferent. Un gran , el d'edat , va darrere el nom; i l'altre, el d'excel·lència , el precedeix. Per això tothom sap distingir entre una gran persona i una persona gran .

El parlar enrotllat és transgressor i juga amb l'efecte cò mic d'alguns castellanismes.

És el cas del famós matxembrat buenafuentià.

El primer gran d'excel·lència posposat es va dir en aquest to en un anunci culer. Avui el trobo per tot arreu: el diu el polític i el reputat crític d'òpera. I als diaris esportius els grans equips s'han convertit en equips grans alhora que Guardiola, d'un dia per l'altre, ha passat de gran entrenador a ser molt gran .

Som a temps d'aturar-lo? Ho hem de fer?

Hi ha un motiu pràctic: amb el nou ús, gran fa la feina que fan en castellà gran, grande i mayor . No sembla gaire just que, a la seva edat, l'explotem d'aquesta manera. Però n'hi ha un altre d'identitari: és un servil calc del castellà. Com a broma transgressora, cap problema; però la broma perd tota la gràcia quan algú (molt més ignorant que transgressor) el fa servir, sense gota d'ironia, en registre formal.