04/02/2021

El doctor Corbella: l’home que escoltava

2 min

La notícia de la mort del doctor Joan Corbella ha colpit de ben segur moltes persones que no el van arribar a conèixer personalment però que hi sentien un vincle especial, com si fos algú proper. És el que tenen aquests personatges televisius que transmeten els seus coneixements amb la voluntat d’ajudar les persones. Són professionals que connecten amb molta facilitat amb l’audiència i en el cas del doctor Corbella més perquè l’essència de la seva divulgació era la que tenia a veure amb les emocions i el benestar personal, que en aquell moment encara es consideraven propis de l’àmbit privat i encara gràcies. Va ser la figura que en el programa de les sobretaules de TV3, el Com a casa de la Mari Pau Huguet, va portar a l’àmbit públic tot aquest món de la intimitat que estava tancat amb pany i clau. El doctor Corbella va posar nom a sensacions, patiments, trastorns i emocions que moltes persones ni tan sols sabien que eren compartides i comunes a la societat. En aquell plató que representava un menjador va esdevenir una mena de confessor per als espectadors que li feien preguntes. El doctor Joan Corbella es va convertir en el psiquiatre de Catalunya. També ho va fer en el programa No sé què em passa al costat de l’Àngels Barceló, on cada setmana aprofundien en alguna qüestió mèdica o psicològica: les fòbies, l’infart, la gelosia, l’ansietat, l’addicció a les drogues... Era un programa que convidava persones que ho patien en primera persona i explicaven el seu cas. I aleshores el doctor Corbella, sempre amb una gran empatia, desdramatitzant els aspectes menys importants, acompanyant-ho de frases com “Això ens passa a tots una mica” o “És normal que això passi en aquestes circumstàncies”, després aprofundia en els aspectes més delicats o patològics i alertava del que requeria una atenció més especial. El doctor feia de mirall d’allò que li acabaven d’explicar, reflectia a l’audiència una realitat humana a partir d’un cas concret. Hi posava un llenguatge planer però acurat, un to calmat i prudent, de tal manera que molta gent que patia aquella situació se sentia ràpidament interpel·lada i compresa. El doctor Corbella va normalitzar, gràcies a la televisió, la figura del psiquiatre, que als anys 90 encara era vista com una especialitat tabú mal associada a la bogeria. Va fer que moltes persones entenguessin la importància d’explicar les emocions i les angoixes i que es naturalitzés el fet de recórrer a un especialista. Però si alguna cosa va fer magistralment el doctor Corbella a la televisió va ser escoltar. Si ara recuperem qualsevol dels programes on ell va col·laborar, el que crida l’atenció des de la perspectiva actual és l’estona que ell escoltava amb molta atenció el testimoni o espectador. Ho feia amb el seu rostre seriós, una mica pensatiu, com si es concentrés molt en els petits detalls del cas. Segur que per a moltes persones descobrir que podien ser escoltades d’aquella manera és el que va fer que s’atrevissin a explicar els seus problemes a la televisió davant de tanta gent.

stats