Donald Trump es proposava com a premi Nobel de la pau, però és molt més adient que ho sigui de literatura. Aquest dilluns ho ha demostrat a Washington D.C. Ha fet un discurs –un recitat, de fet– per explicar per quina raó desplega la Guàrdia Nacional a la ciutat. El poema, rap o recitat que ha emès és el següent, que miro de traduir sense trair. És un text vibrant, ple de vivacitat metafòrica, un monòleg que deixa Shakespeare a l’alçada d’E.L. James. Per a un major gaudi de l’altíssima creació, em permeto transcriure-la en vers:
"La nostra capital ha estat ocupada
per bandes violentes
i criminals
sanguinaris,
grups errants de joves salvatges,
maníacs drogats
i persones sense sostre,
i no permetrem que això passi mai més”.
El God is in the house, de Nick Cave, o el No surprises, de Radiohead, no tenen aquesta veritat, no aconsegueixen alarmar l’espectador, com sí que ho fa la poesia donaldiana. “Maníacs drogats”, per exemple, és una troballa brillant, a l’altura de l'“Adefesio mal hecho” de Paquita la del Barrio. Que després del brutal “grups errants de joves salvatges” (jo titularia el futur recull de poemes així) acabi amb el suavíssim però contundent “i persones sense sostre” és brillant. És de geni.
El final del poema, amb aquest contundent “i no permetrem que això passi mai més”, és com una salmòdia. En un espectacle teatral, jo faria que aquesta frase la repetís un cor d’homes vestits de policies de Washington, molts dels quals, per cert, són hispans. “I no permetrem que això passi mai més... I no permetrem que això passi mai més...”
