Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Les dones, de comparsa

Cuatro està intentant remuntar les seves tardes recuperant un antic format de sobretaula que els havia funcionat. L’antic Tonterías las justas que van estrenar amb èxit el 2010 amb els humoristes Florentino Fernández i Dani Martínez, ara s’ha reconvertit en Dani & Flo. L’humor no és que hagi evolucionat gaire. Més aviat anem enrere. El món avança, ells es van fent grans i continuen fent humor pallús per a cunyats primaris. Imitacions, imatges de patacades i vídeos de gracietes d’última hora. L’estilisme dels protagonistes és per arrencar-te els ulls davant de la tele. El programa té aires d’ El informal i alguns tics d’ El intermedio. De fet, el creador del programa del Wyoming, Miguel Sánchez-Romero (àlies Maikol), és també el cervell responsable d’aquest nou format.

El més rellevant és la dinàmica del programa i el missatge entre línies que destil·la. Els dos humoristes el condueixen fent gala de ser curts de gambals. Les col·laboradores són totes dones. Seguint els manaments suprems de Mediaset, totes s’ajusten als cànons de bellesa prototípics de la televisió. Van vestides sexis: faldilles curtes, roba ajustada, colors llampants i maquillatge exuberant. Els dos mascles que coordinen el xiringuito les presenten amb comentaris del tipus “ ¡La reina de la actualidad! ” o les acomiaden amb un “ ¡Gracias, buena amiga! ” Exerceixen un rol d’eficients secretàries esforçades que estan al servei d’uns líders maldestres, barroers, de vida dissipada però simpàtics i encantadors. Elles amb condescendència els expliquen la feina que han fet i ells n’opinen amb sornegueria.

És la tele que repeteix l’etern bucle dels estereotips més retrògrads, la tele de Berlusconi. Joves belleses al servei de mascles poc atractius però graciosos als quals cal satisfer. Elles esperen el seu torn i després venen el peix. Subliminarment, és com si no es dirigissin a l’espectador. Fan la feina aspirant a rebre l’aprovació del presentador. Serventes de la informació, atentes als desitjos dels homes del programa. Elles van desfilant, ells es queden. Elles són més llestes i estan més preparades, però ells els donen pas i les acomiaden, amb la indulgència o la veneració que professarien a una bona cambrera a la barra d’un bar.

És la televisió construïda des de la mirada masculina, amb l’humor reservat als homes, i el paper secundari i servicial, a les dones boniques. L’harem de col·laboradores que ballen amb la música dels flautistes que marquen el compàs.

És un estereotip televisiu tan arrelat i antic que ha modelat el cervell dels espectadors i ja ni crida l’atenció. És el patró clàssic que funciona. I si funciona, no cal tocar-lo. I així estem d’encallats. L’humor per als homes, les dones al seu servei.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT