Les drassanes i l’expansió naval catalana a l’Edat Mitjana (1992)

De l’article d’Antoni Riera i Melis (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1944 – Barcelona, 2025) a Revista d’Història Medieval (n. 2, 1992). Historiador medievalista, catedràtic i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Antoni Riera va morir el passat 20 d’octubre. Representant la historiografia catalana va participar en l’obra Histoire de l’alimentation (1996) publicada en cinc idiomes. Formava part del comitè científic del projecte “Cuina Catalana, Patrimoni Immaterial de la Humanitat”, presentat el 2012 al Palau de la Generalitat. Dos anys després, va impulsar la candidatura de Vic-Osona Ciutat Unesco de Gastronomia.

La Barcelona de la primera meitat del segle XV disposava de dues drassanes, les velles i les reials. Les primeres, un llegat de l’Alta Edat Mitjana, estaven emplaçades al costat de la porta de Regomir, més o menys entre els carrers actuals de la Fusteria, d’Avinyó, Ample i de la Mercè. L’embranzida del tràfic marítim subsegüent a la conquesta de les Illes Balears i del País Valencià degué col·lapsar el funcionament d’aquestes arcaiques instal·lacions, puix que, cap a mitjan segle XIII, hom comença a bastir una drassana annexa al costat del carrer de la Fusteria, entre aquesta via i el Pla de Palau. Pocs anys abans, 1242, Jaume I havia reservat un sector de l’areny per a l’avarament en sec dels vaixells. La doble mestrança de Llevant, que es beneficiava de la proximitat del port comtal i de la protecció que significava enfront dels embats del mar el Puig de les Falsies, devia consistir en un segment de la ribera arranjat per a la construcció naval i proveït d’una infraestructura mínima. La viabilitat de la doble expansió ultramarina –mercantil i territorial– de la Corona d’Aragó depenia en gran part de la capacitat de creixement de la flota. Durant el regnat de Pere el Gran, els pròdroms de les Vespres Sicilianes, el gran conflicte internacional en el decurs del qual la confederació emergirà com a potència naval de primer ordre, s’inicia, als confins occidentals de la platja dintre de l’àrea acotada prèviament pel Conqueridor, la fàbrica d’unes noves drassanes, les reials: un immoble de vastes dimensions i prolongada execució, resultat tant de l’auge comercial de la Ciutat Comtal –i de la resta del Principat– al segle XIV com del paral·lel afany de protagonisme de la monarquia aragonesa en el context mediterrani. [...] La demanda creixent de nòlits, la pràctica del cors i l’agressiva política exterior desenvolupada per la monarquia aragonesa a la Mediterrània estimulen, fins a mitjan segle XV, la construcció naval al Principat. Els homes de negocis catalans, atrets per una alta rendibilitat sostinguda, esmercen una part dels seus recursos en l’explotació de vaixells. El sobirà, la Generalitat i els consells de les grans ciutats costaneres disposen també de navilis, que, durant les èpoques de pau, posen al servei dels seus respectius súbdits i, en les fases de tibantor, destinen al cors o a la guerra oberta. Les drassanes, per tal de poder avarar-hi embarcacions cada cop més grosses, han de ser ampliades i equipades amb un ormeig més potent. [...] Catalunya disposà, a la Baixa Edat Mitjana, d’una de les marines més fermes o dúctils de la Mediterrània, d’una eficàcia gairebé equiparable a la de les flotes genovesa i veneciana. Els vaixells del Principat van ser capaços aleshores d’atendre de manera adient la demanda de nòlits generada pels mercaders de la Corona d’Aragó i de sovintejar alhora, a la recerca de càrrega, les principals places comercials d’arreu del Mare Nostrum.