El dret a l’autodeterminació i els darrers esdeveniments europeus (1997)
Peces històriques
De l’article de Josep Maria Puig Salellas (Girona, 1924-Barcelona, 2007) a Comunicacions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials (1997), publicació acadèmica de l’IEC, corporació de la qual va ser membre. Ahir era el centenari del naixement d’aquest jurista i notari. Tot i que per professió era expert en dret civil, en aquesta peça excel·leix la seva competència en dret internacional. Del text es desprèn la necessitat de disposar a Catalunya d’un cos funcionarial per a l’acció exterior, objecte d’un avantprojecte de llei ara en tràmit parlamentari.
L’aparició nítida del concepte d’autodeterminació, com a concepte general, és relativament recent i pot situar-se en la segona meitat del segle XX, com a conseqüència del nou ordre que sorgeix de la Segona Guerra Mundial. Malgrat tot, amb tota la relativitat d’aquestes consideracions, pot trobar-se un fonament jurídic concret anterior en el punt 4 dels catorze formulats pel president Wilson el 18 de gener de 1918. [...] No s’emprava pròpiament el terme autodeterminació [al·ludia a “aspiracions nacionals” a Europa]. Es tractava de justificar l’aparició de les noves realitats estatals, fruit sobretot de l’esquarterament de l’Imperi Austrohongarès. A part d’això, aquella declaració no era una norma de dret internacional, sinó, com a màxim, un principi polític. [...] El concepte tingué accés als textos normatius amb l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides que consagra com un dels objectius de la institució el de “desenvolupar entre les nacions relacions amistoses, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació”. [...] Posteriorment, la important Resolució número 2625 (XXV), de 20 d’octubre de 1970, de l’Assemblea General, que conté la Declaració dels principis de Dret Internacional referents a les relacions d’amistat i cooperació entre els estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides. Els plantejaments són prou amplis: “en virtut del principi d’igualtat de drets i de l’autodeterminació dels pobles, consagrat en la Carta, tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de preveure el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta”. Des del meu punt de vista, el dret dels pobles a la seva autodeterminació, entès com el dret a donar-se el sistema d’organització política que estimin més convenient als seus interessos, és un dret immanent, que es deriva d’altres drets previs. Crec que el punt de partida, en definitiva, el primer dels drets col·lectius, és el dret a la identitat, és a dir, el dret dels pobles a veure reconeguda la seva existència o, si voleu, la seva realitat cultural diferenciada. Aquesta mateixa realitat és el fonament d’un segon dret, el dret a l’autogovern, que reconeix, al poble de què es tracti, el dret genèric a ordenar la seva convivència interna i externa, per tant, en l’ordre interior, l’organització de la mateixa comunitat i, en l’ordre exterior, la de la seva relació amb les altres comunitats. Aquest dret genèric a l’autogovern condueix inevitablement, en un nivell posterior, al dret a determinar específicament si aquella ordenació s’ha de produir en el si d’una estructura política exclusiva o no i, en aquest cas, si la integració en una estructura més àmplia ha de ser-ho amb o sense una organització pròpia. Aquest és el dret a l’autodeterminació. [...] Com ha succeït en els darrers esdeveniments europeus [disgregació de Iugoslàvia de 1992 a 1995], l’emancipació s’identifica amb democràcia –enfront de l’antic estat autoritari– i amb esperança de progrés econòmic –enfront de la inoperància o el fracàs de l’antiga economia centralitzada–. [...] Crec que estem tot just a l’inici d’una evolució política de gran abast. Una evolució que erosiona les estructures i, per tant, els poders de l’Estat, des de fora, a través dels processos d’integració europea, i des de dins, a través dels processos de diversificació, i que, malauradament, la gent de la meva generació només està en condicions d’intuir.
