Duc l'olor de bosc enganxada als gens

Vinc d'una família de petits pagesos, de carboners i de rabassaires. Aquesta activitat, de fet, és la que va permetre als meus rebesavis comprar aquesta menuda propietat, reconstruir-hi una casa a partir de les quatre pedres que en quedaven i progressar-hi o, com a mínim, subsistir-hi.

Alguns dels camps que avui encara meno són terra guanyada al bosc. El tallaven per vendre’n el carbó i la llenya, n’arrancaven les rabasses a magallades, l’artigaven, l’anivellaven i, a canvi d’aquesta feinada, n’obtenien uns ingressos que contribuïen a saldar el deute contret per la compra de la propietat i més vessanes per cultivar. Era una qüestió de fe cega en el possibilisme, en les pròpies capacitats i en la recompensa que ofereix l’esforç i la feina física a qui no disposa de cap altra eina per progressar en aquesta vida. Venim d’aquí i aquest és el seu llegat.

Aquests camps encara porten el nom de la Rabassada del Cuní, la d'en Mercader o la Rabassada gran de casa. Sí, més enllà dels números de recinte, parcel·la i subparcel·la que els atorga el cadastre, els camps tenen noms i cognom que tot sovint expliquen prou més que un simple 2:12:5.

I suposo que de tota aquesta flaire de fum, suor i llenya me'n deu haver quedat una mica d’enganxada als gens, perquè, a mi, el bosc em fa feliç. Em fa feliç ser-hi i estar-m'hi, esclar, com a tothom, però sobretot em fa feliç treballar-hi, cansar-m'hi i veure'n els resultats.

Aviam, tampoc és res de l'altre dijous; les coses que tenen sentit acostumen a reportar aquella mena de fonda felicitat que arrela sobre la base del que som. I això, o la dopamina que segreguem quan fem això, segur que té alguna cosa a veure amb els engranatges evolutius que fins ara ens han permès continuar essent.

Disculpin l’excursió retòrica d’antropologia barata, de seguida aterro els arguments i torno al prosaisme al qual aspira aquest article, però és que a vegades, amb tot el que tenim en contra, convé intentar entendre com hem arribat fins aquí per no caure en la temptació de creure en les dreceres que fressa la casualitat o en els miracles.

El fet que actualment a casa tinguem ramat, és a dir, un tipus de bestiar estretament vinculat a la terra, suposa que de manera natural (vull dir sense cap pla de gestió aprovat per un tècnic de l'administració) molts dels camps del voltant siguin prats, userdes o farratges, que són cultius en els quals al foc no li agrada gaire, d'agafar-s'hi, i que a tot volt de la casa hi hagi una franja de bosc amb el sotabosc ben net, segurament massa; sobrepasturat, fins i tot, vist amb criteris agroecològics.

I de la resta del bosc què en fem? Doncs, quan podem, hi obrim passos i hi fem franges i clarianes amb la idea que, si no és pasturable, com a mínim, sigui transitable per al ramat. I cada vint o trenta anys en fem un aprofitament de fusta o de llenya, que abans ens fèiem nosaltres mateixos perquè teníem el temps, el coneixement i els recursos per fer-ho (m’hi vaig pagar el corral, jo, amb una d’aquestes actuacions) però que ara, amb el ritme que imposa l'actual model de pagesia, haurem de fer fer.

I això què vol dir? Doncs que, un cop fet, amb prou feines quedaran beneficis, i que els pocs beneficis que quedin els haurem de dedicar a deixar un bosc que no cal que sigui un jardí, però sí que com a mínim sigui permeable al pas del ramat, i que, per tant, si ho fem, serà més per responsabilitat, o per aquella mena d'empremta genètica de qui sap que el bosc forma part d'un tot que ens defineix, que no pas pels mecanismes pragmàtics que van portar els nostres rebesavis a fer-ho i que, en definitiva, ens han fet ser qui som.

Calculo que som l'última generació que entendrà el bosc i tot el seu entorn d'aquesta manera. Les generacions que vinguin, espero, pel seu bé, que hi trobin un vincle que els sigui útil; útil per no extingir-se, vull dir.

I ja sé que la temptació és forta i que tots ens veiem constantment impel·lits a opinar i tenir un criteri format sobre qualsevol tema d'actualitat. “Els focs s’apaguen a l’hivern”, poden dir vostès mentre la cunyada se serveix el quart culet de ratafia durant la sobretaula del diumenge, o “El que cal són més ramats”, però els demano, siusplau, que no converteixin això que els acabo d’explicar en una sort de tesi universal. Sobretot perquè el meu és només un cas particular que, a base d'anys, s'ha emmotllat a una realitat concretíssima. I, tot i que el país és petit com un cap de llumí, les realitats i les maneres d’adaptar-s’hi són tan canviants i diverses com les atzaroses formes d’una flama just abans d’apagar-se.

És la gràcia de les activitats vinculades a l'entorn que, a còpia de viure’n, o el perpetuen o el destrueixen.