L'efecte papallona al Magrib
El 26 de febrer del 1976, dos dies abans que expirés el termini acordat amb el Marroc, Espanya va abandonar a la seva sort una part del seu territori, la província del Sàhara. Convé recalcar que es tractava justament d'una província espanyola des que així es va disposar legalment el 10 de gener de l'any 1958. A data 26 de febrer del 1976, doncs, aquest territori no era de cap manera una colònia, una plaça de sobirania o un altre tipus d'entitat territorial. La llei del 19 d'abril del 1961 deia en l'article quart que "La provincia del Sáhara gozará de los derechos de representación en Cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas". En canvi, la llei del 18 de novembre del 1975 –és a dir, dos dies abans de la mort de Franco– rectificava miserablement per estalviar-se la vergonya d'una traïció històrica i afirmava que el territori estava regit per "[…] un régimen peculiar con analogías al provincial y que nunca ha formado parte del territorio nacional". El govern espanyol es va oblidar així de l'existència de milers de compatriotes en el sentit legal de la paraula (amb DNI, representació a les Corts, etc.). Avui ningú no recorda que l'ONU mai no ha reconegut els Acords de Madrid, signats el 14 de novembre del 1975. De fet, el que es desprèn de l'article 2 d'aquest tractat és que Espanya va pactar una administració provisional sense cedir cap sobirania al Marroc o Mauritània. Alguns juristes consideren que "Espanya, de iure encara que no de facto, continua sent la potència administradora, i com a tal, fins que no finalitzi el període de la descolonització, té les obligacions recollides als articles 73 i 74 de la Carta de les Nacions Unides". Una d'aquestes obligacions, òbviament, era i és col·laborar en la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. Res de res. Tots els esforços han estat adreçats a mantenir en fals un statu quo territorial que, de fet, encara avui no se sap ben bé quin és. Això també passa amb l'illot de Perejil, per exemple, però resulta que el Sàhara Occidental té una extensió de 252.000 km² i l'ONU el considera un territori a descolonitzar.
Fins fa només uns dies, tots els governs espanyols posteriors a la mort del general Franco –tots, sense cap excepció– s'han adaptat a aquesta indignitat per la via de no parlar-ne gaire. Han fet veure que no s'adonaven de la vida sense expectatives dels campaments de Tindouf o de la repressió policial marroquina a Al-Aaiun. Hi havia un tracte tàcit amb el Marroc en relació a l'estabilitat territorial de Ceuta i Melilla. Tot això canvià quan el Marroc va veure que podia fer xantatge no només a Espanya, sinó al conjunt d'Europa, permetent que grans contingents de subsaharians saltessin les respectives tanques de les ciutats autònomes per arribar a territori de la Unió. La majoria no són retornats ni tampoc es queden a Ceuta i Melilla, sinó que s'acaben repartint pels països de la zona Schengen. Són persones –gairebé tots homes, i molt joves– provinents de països com Gàmbia o el Senegal, on no hi ha cap guerra ni cap situació de fam o altres calamitats, però on tampoc sembla que hi hagi grans expectatives. La majoria no té cap formació i les seves possibilitats de reeixir a Europa resulten entre incertes i il·lusòries. El que vol aturar la Unió Europea a través de la insòlita decisió del govern espanyol –que, naturalment, n'obtindrà uns guanys– és la pressió creixent d'aquest flux migratori tan concret. Pel que s'ha anat veient aquests dies, la qüestió històrica del Sàhara els resulta del tot indiferent.
Heus aquí un expressiu exemple de l'anomenat efecte papallona: les greus errades polítiques d'una dictadura agònica dutes a terme la tardor del 1975 acaben perjudicant greument les expectatives vitals de joves subsaharians nascuts a començaments del segle XXI. I això és només una part de l'efecte, naturalment. La decisió també afectarà els vincles amb Algèria, amb tot el que això pot suposar en relació al subministrament de gas. Etcètera. Penso que de tot plegat se'n pot deduir una lliçó important: per greus i incòmodes que siguin, els problemes no s'han de deixar podrir. És el que ha acabat passant amb el Sàhara al cap de mig segle, i el que acabarà passant tard o d'hora amb coses tan diverses com l'expansionisme rus, el règim dels talibans, les persecucions ètniques a Birmània o la guerra del Iemen. Els països que ho observen de lluny tenen dret a actuar o bé a no fer-ho, però també l'obligació d'assumir-ne les conseqüències sense escenificar després falses sorpreses.
