Qui ho paga, això (del Sàhara)

El desconcertant gir de Pedro Sánchez sobre el Sàhara Occidental respondria a motivacions perfectament indecents, que el règim de Rabat s'ha permès de donar a entendre amb la seva jugada de destapar la famosa carta del president espanyol al rei Mohamed VI (ara que parlem de relacions amb sàtrapes, aquí en tenim un altre). Ho posem en condicional perquè, a pesar dels rius de tinta i de l'allau de respostes que (ben lògicament, d'altra banda) ha provocat el fet, el cert és que de moment Pedro Sánchez es manté reclòs en el mutisme i ni confirma ni desmenteix el canvi d'Espanya en relació amb el Marroc, amb Algèria (un soci que ara semblava més necessari que mai, per al subministrament del gas, i al qual en canvi s'infligeix una ofensa i un perjudici seriosos) i al mateix poble saharaui. Yolanda Díaz insisteix regularment a exigir-li explicacions al company i president socialista, però al moment d'escriure aquestes ratlles, Sánchez se n'escapoleix, més que més perquè, de bell antuvi, la vicepresidenta Díaz ja aclareix (demostrant bastanta més responsabilitat que Sánchez) que no trencaran la coalició de govern tampoc per això. La determinació de Díaz (difícil de mantenir, perquè les pressions dins d'Unides Podem per sortir del govern són fortes) és no rompre la coalició gairebé per cap concepte, i no és sols la postura més sensata, sinó també la més costosa. 

Parlàvem, però, de motivacions perfectament indecents, al capdavant de les quals hi ha allò que habitualment coneixem com a crisi migratòria, i que els governs europeus acostumen a tractar com a transport i manipulació de carn humana. La Unió Europea ha decidit obrir-se als refugiats ucraïnesos, i així és com ha de ser, però sembla que, en el cas d'Espanya, aquesta obertura tindrà com a contrapartida tancar per la banda de Ceuta i Melilla. El reconeixement de la “solució” del règim alauita a la qüestió del Sàhara (una autonomia dissenyada des de Rabat) seria a canvi del tancament del raig migratori impulsat des del Marroc mateix. 

D'aquesta manera no tan sols s'estableixen primeres i segones classes en matèria de refugiats i immigrants, sinó que s'abandona el poble saharaui a un futur penós de detencions, tortures, persecucions i arbitrarietats de tota mena: ells seran qui paguin les conseqüències de la maniobra espanyola, en cas que arribi a dur-se a terme (Josep “només van matar quatre indis” Borrell ja ho ha beneït des de Brussel·les). La traïció d'Espanya, en efecte, seria doble, perquè el Sàhara Occidental espera des de 1975 un referèndum d'autodeterminació, i Espanya, com a antiga metròpoli colonial, té l'obligació d'impulsar aquest referèndum. En comptes d'això, abandona el poble saharaui definitivament dins les urpes d'un règim de nul·la credibilitat pel que fa als drets humans. Dirigents del PSOE (començant per Sánchez) es van fer un fart de repetir, en relació al conflicte entre Catalunya i Espanya, que el dret d'autodeterminació no existeix, i que sols és d'aplicació en els processos de descolonització. Pel que es veu, ara ja ni això.