Egipte, sense revolució
REVOLTA. El 25 de gener de fa cinc anys, Egipte va viure el dia de la ira. Va ser l’esclat de la revolució contra Hosni Mubàrak. Les manifestacions convocades a través de les xarxes socials van acabar congregant milers de persones al Caire, Alexandria, Suez o Ismailia. El règim se sentia desafiat i la resposta va ser violència i caos. Vaig aterrar a la capital egípcia tres dies després, en ple toc de queda. Una ciutat deserta, amb escenes de camp de batalla i patrulles organitzades d’homes armats amb pals a cada cantonada per protegir -deien- els seus veïns. Era més de mitjanit quan vaig trepitjar la plaça Tahrir. Hi havia gent endormiscada i molts parlant de política. Joves preparats per al bivac. Recordo una parella d’avis que s’ho miraven des de la distància però amb cert orgull de ser allà. S’oferia pa i te calent.
He recuperat la llibreta que portava aquells dies. Hi vaig escriure: “Quina força tenen aquests milers de persones en una ciutat de 18 milions on no ha caigut ni una de les omnipresents fotos de Mubàrak?” I intento recordar les cares d’alguns noms que hi tinc escrits. L’Ossama, un enginyer, que em deia que els egipcis s’havien despertat i no tornarien a dormir fins que no acabessin amb el règim. La Nada, tota tímida, explicant l’emoció que sentia. El Tarek, un amic periodista, amb qui després hem seguit lamentant-nos de veure com Mubàrak va acabar convertit en la peça prescindible per garantir la continuïtat de l’exèrcit al poder.
REPRESSIÓ. Aquells van ser un dies en què l’esperança podia molt més que la por. Després ha vingut la decepció. Com si el temps no hagués passat. Un gran dia de la marmota que ha escombrat les ganes de canvi de milers de joves, que ha omplert les presons de nous dissidents i activistes polítics acusats d’“espionatge” i “difamació”. L’oposició dels Germans Musulmans ha estat prohibida i declarada una amenaça terrorista i s’ha endurit la censura i el control sobre els mitjans de comunicació. El discurs de la seguretat nacional empara cada nova onada de repressió de llibertats. El Tarek ha acabat perdent la feina per haver fet preguntes massa incòmodes a un membre del govern d’Abdel Fattah al-Sissi.
Egipte és un país cada cop més empobrit, dependent de les injeccions de crèdit dels països del Golf. La caiguda del preu del petroli ha castigat també les exportacions d’hidrocarburs, vitals per a l’economia egípcia. Experts internacionals han denunciat que els nivells de repressió d’Al-Sissi superen, fins i tot, els del règim de Mubàrak. I la inestabilitat regional i l’aparició del terrorisme han acabat de frenar definitivament els esforços per recuperar el turisme.
FERIDES. L’esperit del 25 de gener continua suposant una amenaça per al règim d’Al-Sissi. Encara que l’oposició estigui silenciada i una gran amnèsia hagi fet tornar els Estats Units i la Unió Europea a la vella política de connivència amb la repressió egípcia, al suport a l’exèrcit i al discurs de l’estabilitat regional. Si fa cinc anys, milers d’egipcis es van revoltar contra una situació econòmica i política que els condemnava a la pobresa, l’atur, la falta d’esperances i de llibertats, aquells greuges continuen avui alimentant decepcions. “La revolució no és un partit de 90 minuts”, deia l’escriptor Alaa Al Aswani en una entrevista a l’ARA, “és una línia en la història, una era”, que molts egipcis no han donat per acabada. Però aquella societat que es va unir el 2011 per dir prou està avui escapçada i el país encara té massa ferides per curar.