Un cap de setmana més sense que tornin

“Tornem sense notícies i dilluns a Estremera”, em diu la meva amiga, dona d’un dels presos polítics. Jo em pensava, aquest matí, que la notícia de l’alliberament ens agafaria al migdia, i que ens trucaríem i faríem plans i una ordenada eufòria, molt catalana, ens ompliria a tots. Però no. Un senyor se n’ha anat a casa, ara ja hi és, ha deixat en pausa la vida de tots ells, sap abstreure’s, sap desconnectar, dilluns prendrà una decisió. Tots nosaltres, mentrestant, seguirem fent la nostra amb un raconet al cap, sempre un raconet, per a ells.

Sé -sense preguntar-ho- que tots els fills, desolats, d’aquesta gent tancada injustament (a la qual hem hagut de canviar el nom per no ofendre els drets electorals dels carcellers) han fet treballs manuals, petits escrits, per si avui ja eren a casa. M’imagino marits, dones, amants fent els llits, com mai, ordenant la cuina, preparant-la per a les llepolies o per a la gran senzillesa d’una truita amb pa amb tomàquet a casa. La música a punt, la que els agrada, i el vi o el cava, com a signe de civilitat. Pensar en un passeig, en un cafè de veritat, pensar a roncar sense temor, a dormir amb els fills, al mateix llit, per molt de temps, pensar a no dormir gens, a plorar i parlar, pensar en el sexe. Pensar a fer plans molt petits per al futur immediatíssim. Fer el pessebre, anar a un concert, fer el vermut, fumar al carrer, beure amb tu, veure’t a tu, llegir, escriure a la teva taula. Escoltar els aplaudiments ferotges de la gent, però també els retrets aformatjats dels tertulians. Escoltar com tothom considera si fas bona o mala cara, veure que res no ha canviat, veure que tot ha canviat. Tenir per sempre el cap a la presó, en els que s’hi han quedat. Tornar a viure, tornar a electrificar-se amb l’aparent normalitat.