Mals temps per al català, també a les administracions públiques. Un jutge del jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha aplicat un rigorós test de proporcionalitat a l’exigència del nivell B2 de català per fer d’operari de cementiri a Vic, tot i que es tracta d’un nivell intermedi-alt (o intermedi avançat), la qual cosa vol dir, segons el Marc Europeu (MECR), que ets apte per expressar-te amb fluïdesa en situacions quotidianes i professionals, entendre textos complexos i participar en converses sense grans dificultats. Es tracta del mateix requisit que fixen les bases de la convocatòria de dues places de xofer polivalent del Parlament, també impugnades.
En tots dos casos, l’esca del pecat és la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut, que tant ha inspirat molts òrgans judicials ordinaris, a banda d’esperonar tantíssimes entitats de caràcter espanyolista. La sentència proscriu que el català sigui considerat preferent en diversos àmbits d’ús i, entenent que la llengua realment marginada és el castellà, imposa un cànon d’igualtat català-castellà molt rígid, que ja s’ha vist els problemes que ha plantejat en sectors com l’ensenyament o la funció pública. A partir d’aquí, moltes normes i actes administratius adoptats per governs autonòmics amb llengües oficials pròpies en mans de la dreta i la ultradreta han eliminat o rebaixat els estàndards de protecció anteriors amb mesures regressives motivades per polítiques refractàries al pluralisme lingüístic.
Deixant de banda si aquella apreciació era de mala fe, el cert és que al 2025 als jutges ja els consta quina és la llengua feble i marginada. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, l’ús habitual del català ha caigut del 36,1% al 32,6% entre 2018 i 2023. El nombre de persones que entenen, saben parlar, llegir i escriure el català segueix sent alt, però amb lleugers retrocessos en algunes habilitats: per exemple, el 84,1% sabien llegir català el 2023, enfront del 85,5% del 2018. El català retrocedeix també en la transmissió intergeneracional i dins de la llar, segons altres estudis.
Consti que l’ofensiva en el terreny de l’ocupació pública no és nova. Ciutadans ja va proposar fa uns anys una "clàusula antidiscriminació" –modificant l’article 56 de la llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic– perquè el coneixement de les llengües oficials no castellanes no fos una "barrera d’entrada", sinó un mèrit el pes del qual fos proporcional a les necessitats de cada territori i a les característiques de cadascun dels llocs de treball. Els d’Albert Rivera es focalitzaven molt llavors en els metges de la sanitat pública i la seva proposta venia propiciada per una altra sentència de l'alt tribunal de 2013 –tributària de la de l’Estatut–, que declarava constitucional la llei balear impulsada per José Ramón Bauzá que suprimia l'exigència general d'un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per accedir a un lloc de treball a l'administració pública a les Illes. El TC va trobar la llei justificada en un context "d’àmplia implantació del coneixement del català en la funció pública de l’àmbit territorial i en la societat [balear]" i "per la inexistència de tracte preferent del castellà sobre el català".
Parlant de metges, al Principat els indicadors són demolidors: encara que la normativa per accedir a una plaça pública estable al sistema sanitari de la Generalitat requereix un cert nivell de català (per exemple, el C1), a la pràctica molts professionals, que hi accedeixen mitjançant contractació directa o com a interins, no han de complir aquest requisit, o hi ha excepcions. Segons Plataforma per la Llengua, un 13% dels metges diuen directament "no entendre el català". Les denúncies de pacients catalanoparlants que no han estat atesos en català, o als quals el sistema no ha garantit el seu dret d'opció lingüística, s’han multiplicat. El Govern ja ha reconegut la necessitat d’un pla específic per al sistema de salut per tal de garantir el coneixement i l’ús del català.
Abans de res, cal que el TC en la seva actual configuració, i també els jutges ordinaris, aterrin en la realitat i retornin al seny del passat. El caràcter de llengua oficial i pròpia de les llengües distintes del castellà és i ha de ser un factor determinant no només perquè sigui acceptada la seva validesa i eficàcia com a mitjà normal de comunicació en els poders públics (i entre ells), sinó també en la seva relació amb els privats. A més, ha de ser reconeguda la raonabilitat i la imprescindibilitat de valorar el seu coneixement com a requisit general de capacitat per accedir a un lloc de treball a l’administració pública, seguint criteris d’eficàcia i d’extensió territorial del seu ús. Només així podrem assegurar que els empleats públics exerceixin adequadament la seva funció i siguin útils als ciutadans als quals serveixen.
