L’enciclopèdia de la maldat
La llei del més fort és tan antiga com la humanitat, però després de la fugaç il·lusió de la caiguda del Mur hem entrat en una època d’enduriment generalitzat de les relacions humanes, en què fins i tot reculen els instruments que havíem fabricat per limitar l’abús de la força, com el dret, la democràcia, els drets humans o l’estat del benestar.
I avui, la societat és convidada cada dia a consumir una ració de violència cada cop més gran a través de les pantalles. Molt sovint, als telenotícies, cada notícia és pitjor que l’anterior. Hi ha la violència física, com els míssils de Putin sobre Kíiv, i la violència verbal, com la d’un míting de la ultradreta en què es canta una cançó per "tornar al 1936", mentre el llenguatge polític habitual tendeix a la supèrbia i a la deshumanització de l’adversari i ens convida a prendre partit contra el que sigui.
Ja no s’amaga ni es dissimula. Si les càmeres, omnipresents, ja no permeten l’ocultació dels fets, aprofitem-ho per exhibir, per espantar, per fer emmudir, per fer aparèixer el diàleg com una debilitat i per fer sortir el pitjor de cadascun de nosaltres. La competència és ferotge, mirem on mirem. És el triomf de la por. I la violència i la por s’encomanen.
Svetlana Aleksiévitx deia ahir al Palau de la Generalitat que fa trenta anys que està escrivint “l’enciclopèdia de la maldat” i que sovint li falten paraules. I advertia que ens esperen moltes tribulacions. No podem continuar normalitzant la violència com a forma de relació perquè el final pot ser catastròfic.
