11/05/2022

Ensenyament: memorització vs. comprensió

3 min
Alumnes d'un institut de Girona, en una imatge d'arxiu / ACN

La llei general d’educació de 1970, en ple tardofranquisme, ja pretenia superar el model obsolet de l’aprenentatge per memorització i anar cap a un aprenentatge focalitzat en la capacitat de comprensió. L’objectiu, meritori, es completava amb una extensió de l’ensenyament obligatori fins als catorze anys i la creació de la formació professional com a alternativa al batxillerat unificat polivalent i al curs d’orientació universitària, també de nova creació. L'objectiu de substituir aprenentatge memorístic per aprenentatge actiu va fracassar. També va fracassar la introducció de la formació professional.

Han passat més de cinquanta anys i estem en el mateix lloc, però amb moltes lleis d’educació entremig. Cada nova llei ha promès acabar amb la memorització i focalitzar l’aprenentatge en el que es va acabar anomenant “competències”, que inclou tot el que està vinculat amb la implicació activa de l’estudiant en la comprensió del que s’estudia. Les promeses s’han anat repetint perquè l’objectiu ha fracassat sempre. L’aprenentatge dels estudiants, des de ben aviat, s’estructura en l’odiada i menystinguda memorització. En general els estudiants fugen de les competències i de la comprensió. Són massa difícils. La memorització és més fàcil. Ho és per als estudiants, per als professors i per a les famílies. A més, és fàcil rebaixar exigències en matèria de memorització, una característica molt apreciada pels polítics obsessionats amb arreglar el fracàs escolar que tant els fa desmerèixer.

La crítica de la memorització com a mètode d’aprenentatge no vol dir que memoritzar sigui inútil. Simplement és insuficient. Tot allò que s’ha de fer de més per completar l’exercici de la memòria és més difícil d’ensenyar i de corregir. En poques paraules: demana més recursos i dedicació. Calen més docents per infant o més professors per estudiant. I els professors han de dedicar-se a la feina que més antipàtica els resulta: corregir (exercicis, exàmens, proves, assajos, etc.). Les reformes pedagògicament progressives han anat fracassant per una doble manca de recursos: professorat preparat i incentivat per enfrontar-se a les exigències d’un ensenyament per competències, orientat a la comprensió, i aules amb massa estudiants per poder realitzar avaluacions més actives.

Les reformes educatives han introduït sempre més complexitat: més opcions curriculars, més assignatures optatives, més batxillerats. A canvi, la promesa de grups més reduïts. Gairebé totes les reformes, dissenyades en moments d’abundància econòmica, han topat amb crisis que han reduït els recursos econòmics a disposició de l’educació finançada amb recursos públics. El menor finançament ha provocat l’empitjorament de les ràtios de professorat/alumnat i que hi hagués menys disponibilitat de professorat per atendre la complexitat. El resultat ha estat un empitjorament dels estàndards. Ja no es feia allò que els mestres sabien fer i no es podia fer allò que aspiraven a fer. Els mals resultats obligaven a un nou cicle de reflexions sobre com millorar-los sense haver de demanar més esforços de comprensió, d’ampliació de competències ni de recursos econòmics.

El resultat global és una societat –tota l’espanyola, però també tota la catalana– que és poc exigent i ambiciosa amb la qualitat de l’educació però que és molt exigent i semblaria que ambiciosa amb l’obtenció de títols. L’esforç d’estudiar s’ha menystingut. El suport familiar i d’acadèmies de repàs s’ha normalitzat. La còpia es perdona, per a escàndol de totes les societats veïnes. Els immigrants mínimament escolaritzats estan més qualificats que els estudiants crescuts en el nostre medi educatiu. Moltes famílies escapen d’aquest destí prioritzant l’esforç educatiu, cuidant les competències i assegurant la comprensió dels coneixements. Però moltes no s’hi fixen gaire: és car i demana temps i atenció. En resulta una societat que tornarà a legislar contra la memorització i a favor de les competències amb iniciatives ambicioses i complicades, que no es podran aplicar i que tornaran a empitjorar l’eficàcia pedagògica del sistema.

Els fracassos individuals poden generar frustració. Els col·lectius tranquil·litzen les consciències. De la mateixa manera que som una societat tolerant amb les drogues, ho som amb la "titulitis", com si aquestes solucions arreglessin el problema. Només el narcotitzen. Pensem en un contrast: acceptaríem aquest nivell de despreocupació amb la salut? De cap manera! Per això som una societat ben posicionada en les classificacions mundials i europees de salut, però mal classificada en les de formació. Les reformes que les autoritats educatives promouen actualment a tots els nivells tornen a caure en els mateixos errors: prometre el coneixement sense esforç i els títols com a drets subjectius. Tenim molt per aprendre d’altres societats que han resolt millor la disjuntiva entre memorització i comprensió.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra