Entrevista de Josep M. Espinàs a Joan Capri (1990)

De l’entrevista de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a Joan Capri (Barcelona, 1917-2000) publicada pel diari Avui (28-I-1990). Fa avui vint-i-cinc anys de la mort de Capri, un dels actors còmics més populars aquí del segle XX. El seu nom real era Joan Camprubí. Va destacar per la naturalitat i aparent espontaneïtat en les actuacions al teatre, al cinema, a la televisió i en els monòlegs discogràfics. Reeixia amb un humor irònic basat en la caricatura de l’arquetip de català desconcertat, atrafegat i empipat.

Joan Capri és un dels personatges més populars de la Catalunya actual. Però no sé si personalment és tan conegut. Discret, enemic dels escàndols, gairebé oblidem que existeix fora dels escenaris. [...] —Abans de ser famós vas fer feines per guanyar-te la vida. —Vaig ser a Llotja venent mongetes... —Que n 'és de bonic! Tu venent mongetes! Això et devia servir molt. —Sí, vaig aprendre a explotar això de fer riure. Jo deia: "Miri, li porto aquesta mostra de mongetes de Teca, que és un poble d'allà a les quimbambes, i les podria posar a aquest preu", i mentre li feia l'explicació ell només reia, reia, i jo li deia: "Que no m'escolta?". "No, perdoni però no puc parlar amb vostè, em fa riure." I a tothom feia riure i vaig pensar: "Ostres! Fem riure d'una vegada, però almenys cobrant". I així vaig descobrir que, si no era un gran actor de teatre, era un home que podia fer riure molta gent. [...] —¿Ens pots explicar com vas entrar en el món de l'espectacle? —Gairebé forçat. En Xavier Regàs, Déu l'hagi perdonat, home de teatre cent per cent, em va veure en un festival mig clandestí interpretant una obra que més aviat anava contra el règim, en un àtic d'un tal Xavier Portabella. Allà em va conèixer en Josep Maria de Sagarra. Encara no era un professional, però en Regàs ja no em va deixar mai de petja. —Havies fet cinema, també. —Sí, però no m'hi trobava gaire de gust. A més, eren paperets que gairebé ni m'anunciaven. Després va ser diferent. Amb En Baldiri de la Costa, etc, però mai no m'ha interessat massa el cinema. No es pot improvisar. [...] —Tu, com alguns actors còmics, tens una certa tendència al pessimisme. —Molt, molt. Avui tinc aquesta mitja rialla perquè sempre m'has estat molt simpàtic i ets una persona educadíssima, cosa que no és massa corrent. Però bé, jo sí, soc pessimista, sí. D'una petita cosa en faig un drama. Recordo que un dia anava al Romea, se'm va rebentar una roda al carrer de l'Hospital, vaig seure a la vorera... "¿Què li passa, senyor Capri?". "Miri, la roda". "Que no té roda de recanvi?". "Sí, però...". Estava ensorrat, ja em semblava que no funcionaria mai més i aquell home, "vinga, va!", m'ho va arreglar tot. I com que per desgràcia el món, avui, està ple de complicacions, per força me l'he de passar malament. —Els pessimistes tenen un recurs magnífic per animar-se, que és anar a veure en Capri. —Això sí, però jo no ho puc fer. A molts els han recomanat que m'anessin a veure. Tinc tantes anècdotes! —Doncs ja n'ha passat una. —Mira, t'explicaré només el cas d'un senyor advocat, que estava lluitant amb un home que no volia fer testament perquè els fills s'hi barallaven. Va anar a veure l'obra Mossèn Ventura i l'endemà va anar al notari i tot es va arreglar. El notari em va telefonar per donar-me les gràcies. Aquell home li havia dit: "Va, som-hi, fem el testament, no val la pena enfadar-se. He anat a veure Mossèn Ventura, i res, en aquest món només hi som de passada..." Es veu que s'ho va prendre com si jo fos un capellà perquè feia de mossèn Ventura, quan jo de capellà, no en tinc res. —Gràcies, Capri, per fer passar una bona estona a la gent, i els has fet oblidar les lletres de canvi pendents, l'IVA... Que per molts anys la gent et pugui expressar la seva simpatia i l'afecte que t'has guanyat.