L’esquerra madura
Quan es va estrenar el govern de coalició PSOE-Unides Podem, els pronòstics apuntaven a l’olla de grills. I més encara quan es revisava la llista dels grups i grupets que completaven la majoria parlamentària, amb ERC i Bildu com els mals bitxos de la pel·lícula. S’acosten eleccions, es destapen els neguits de cada casa i creixen els cops de colze. Tanmateix, si un titular té aquesta legislatura és que la coalició ha portat al PSOE al terreny de la socialdemocràcia. Amb l’excepció del PSC, cada dia més ancorat a la dreta, amb Jaume Collboni com a portaveu de l’agenda de Barcelona Global en la campanya de Barcelona.
Al marge d’aquesta curiositat local, el llistat de reformes, que culmina amb la llei d’habitatge, ha estat guiat per una dinàmica progressista interessant que ha transmès dos senyals positius: que el PSOE no sempre es deixa arrossegar per les pressions sistèmiques que han acabat desdibuixant tants partits socialistes, i que l’anomenada extrema esquerra ha après, per fi, que les grans promeses i els grans objectius se’ls emporta el vent quan es passa de la tribuna de carrer als despatxos. I que fer política comença i acaba en el terreny del que és possible. Val més obtenir resultats concrets que ajudin a anar ampliant les expectatives reals, que obstinar-se en anar més enllà del que és assumible.
En aquest sentit, la suma d’avenços en matèria de drets i llibertats ha estat prou interessant, amb dos punts negres: no haver acabat amb la llei mordassa, una gran ignomínia de la gestió de Rajoy; i el ridícul embolic amb la llei del només sí és sí, marcat per l’obsessió de fer del Codi Penal l’horitzó absolut. Unides Podem havia fet tan seva la llei que no ha pogut suportar la mínima esmena; Sánchez s’ha hagut de menjar la vergonya que el salvés el PP. Trist episodi, que torna a posar d’actualitat el fatalisme de l’extrema esquerra.
Tanmateix, la virtual ruptura d’Unides Podem ho diu tot. Un sector ha trobat sentit a la política del possible i a contribuir a fer que el PSOE mostri la seva cara progressista. L’altre sector està encallat com tantes vegades en la retòrica dels bons i dolents, dels autèntics i dels traïdors, que pot servir per ocupar espai en els mèdia però que condemna inevitablement a la irrellevància pràctica. Sembla que és la minoria. Deu ser que, a poc a poc, el conjunt madura.
