Els Estats Units i el favoritisme hereditari
La setmana passada el Tribunal Suprem dels Estats Units dictaminava que la raça ja no podia ser el criteri d’admissió a les universitats del país, fet que representa el tercer retrocés a la història recent dels drets civils. Després de l’anul·lació del dret a l’avortament, ara fa un any i quasi mig segle després d’aprovar-se, i després de l’ampliació de l’ús d’armes en l’espai públic, ara el tribunal que governa els valors de la nació posa fi a la històrica affirmative action –maldestra desviació terminològica fem quan traduïm “discriminació positiva”.
Amb la històrica sentència, que dona la raó a l’organització Estudiants per Admissions Justes, es capgiraran les polítiques d’equilibri social i econòmic del país en àmbits com l’acadèmic i el laboral. La discriminació positiva, aplicada a partir dels anys seixanta en els procediments d’admissió de les universitats yankees –veritable motor de l’ascensor social del país–, era una mesura que garantia la diversitat en una nació esquinçada per les enormes injustícies en la seva estratificada societat. No són desigualtats provocades pel capitalisme més recent, sinó l’herència d’un passat segregacionista més proper a l’esclavisme que a la ideologia de l’igualitarisme d’oportunitats que s’ha anat articulant des de fa uns anys.
Diversos estats del país ja havien limitat la selecció per raça en els processos d’admissions universitàries –d’Arizona a Nebraska; de Florida a Washington, entre d’altres–, però en plena era reaccionària fins i tot la liberal Califòrnia rebutjava l’any 2020 la mesura governamental de recuperar la discriminació positiva, prohibida el 1996. Avui el cinisme ja no té límits. El president de la Cambra de Representants, Kevin McCarthy, comentava a Twitter que la decisió implicava que “a cap nord-americà se li poden negar oportunitats educatives per raons de raça” i aplaudia que s’imposessin els “estàndards d'igualtat i els mèrits individuals”. Donald Trump, amb titulacions universitàries a l’exclusiva Wharton School gràcies a les donacions del pare milionari, reivindicava que “les ments més brillants han de ser valorades”.
Dues narratives tautològiques es creuen en l’argumentari conservador, blanc i de vegades supremacista: igualtat i meritocràcia, com bé ha advertit el filòsof polític Michael J. Sandel a La tirania del mèrit (Debate, 2021), on es pregunta pel paper cada cop més residual del bé comú. ¿De quina igualtat i meritocràcia es parla en nom d’una idea absoluta? De la racial o ètnica, deixant així de banda l’endèmica desigualtat econòmica d’una societat que només necessita un 1% per fer rutllar la gran locomotora socioeconòmica.
Poques veus ho han denunciat: ni la vicepresidenta Harris, que degudament es va beneficiar d’aquestes polítiques discriminatòries en el passat, ni l’ambigu Obama. Sí que ho ha fet el vell president Biden, l’imaginari de la nació del qual abasta tot el recorregut històric de l’affirmative action. Divendres repetia que “els Estats Units són una idea única al món, d'esperança i de possibilitats, de donar a tothom una oportunitat justa, de no deixar ningú enrere”.
El que és cert és que anar a les millors universitats és sinònim de riquesa i influència: acumulen des de premis Nobel a multimilionaris. 3/4 parts dels estudiants d’Ivy League –l’agrupació d’universitats d’elit, que inclou Harvard, Yale, Colúmbia, Princeton o Penn– provenen del 25% més ric del país. 16 dels 44 presidents de la nació han estudiat en aquesta lliga dels elegits. De tots els presidents, l’únic no blanc ha estat Barack Obama, i l’única dona amb possibilitats va ser Hillary Clinton –tots dos provinents de Harvard, esclar–. ¿Calen, doncs, més homes, blancs, amb recursos i, en general, amb una diferencial preparació de base?
El privilegi de l’accés és un camí recte cap a l’èxit, però no per a tothom: segons Sandel, menys del 2% dels graduats van passar dels 20% d’ingressos més baixos al 20% més elevat, fet que evidencia que el favoritisme hereditari perpetua l’etern cicle de desigualtat socioeconòmica entre classes. Miles Corak recordava a Income inequality, equality of opportunity, and intergenerational mobility (2013) que els Estats Units i el Regne Unit són els dos membres de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) que més desequilibri de la renda tenen. És una dada que obliga a mirar amb escepticisme la bondat d’un model, l’anglosaxó, que premia amb el privilegi el suposat valor objectiu del mèrit.
¿Podem entre tots plegats redefinir, doncs, què és el mèrit? No se me n’acut cap altre de més enorme que sobreviure a la injustícia de la desigualtat durant tota la vida formativa, com tants ciutadans marginats socioeconòmicament. Estiguem alerta amb la deriva europea que s’albira en els propers temps.
