04/09/2021

La memòria no és un error

4 min
La memòria no és un error

1. Memòria i aprenentatge

S’acaba l’estiu i torna ben aviat l’ensenyament reglat. Amb una mica de sort, l’estiu no haurà sigut un parèntesi d’aprenentatge, que es troba en moltes de les situacions i emocions que a l’estiu viuen els nois i noies que aquests dies ja estan comprant llibres i llibretes.

La gran notícia és que els centres escolars obriran les portes amb més normalitat que els darrers cursos i que els brots pandèmics es gestionaran amb la potent arma de la vacunació. Això sí, capriciosament posposada per les vacances. Bones notícies per als estudiants, que recuperen l’escola, l’institut i la universitat, i bones notícies per a uns docents que han fet el que han pogut entre l’ensenyament en línia i a les aules en un ambient de por, una gran enemiga de l’experiència d’aprendre.

Aquest diumenge a l’ARA donem la benvinguda al curs donant les gràcies als que van fer possible que les escoles romanguessin obertes i que nens i joves mantinguessin les classes. També a tots aquells que han aconseguit navegar per les dificultats i fer un salt tecnològic per aprendre a ensenyar, i han accelerat canvis com en la resta de sectors.

Comença el curs i dediquem el nostre dossier d’aquest diumenge a una de les grans passions humanes, aprendre.

Ens hem preguntat “Què vol aprendre el cervell i com li agrada fer-ho?” I ens ha respost David Bueno, director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1ST. El seu article ens explica que aprendre és “un instint biològic inevitable” però que el que aprenem i com ho fem té “components culturals claríssims que en bona part depenen dels currículums i les metodologies didàctiques que utilitzem”. Ens explica com el nostre cervell prioritza els aprenentatges que poden ser “útils en el nostre futur, especialment quan tenen components socials”, la qual cosa reforça la idea d’ensenyar amb metodologies pedagògiques col·laboratives, i menciona el pes de les emocions en els aprenentatges, la utilitat de l’alegria i la sorpresa per fixar coneixement. En definitiva, ens hem preguntat com la neurociència educativa pot col·laborar i cooperar amb la pedagogia per millorar com aprèn el nostre cervell i com eduquem els nostres joves per ser adults formats, curiosos i amb capacitat crítica. És a dir, ciutadans lliures.

El dossier parla de memòria i d’aprendre a pensar. Probablement, el més important que es pot aprendre, i no només a l’escola.

2. Memòria i ‘unidad nacional’

Curiosa desaparició aquesta setmana a la premsa editada a Madrid de les paraules del papa Francesc a l’emissora dels bisbes. Curiosa selecció dels temes tractats pel cap de la diplomàcia més antiga del món. Francesc va intervenir en el fru-fru de sotanes dins la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) des del suport als indults dels polítics independentistes. Els representants de l’ala dura havien sortit en tromba qüestionant l’actual president, Joan Josep Omella. Antonio Cañizares, expresident de la CEE, parlava de la unitat nacional com “un bé moral d’obligada protecció” i l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, publicava el 24 de juny a l’Abc un article en el qual afirmava que “la unitat del nostre poble és un bé moral, capaç de valorar el que ens distingeix i alhora el que ens enriqueix complementàriament quan no fem de les distincions una arma llancívola caïnita i letal”.

Doncs Francesc ha entrat a dir-los que “la unitat nacional és una cosa fascinant, però mai s’assolirà sense la reconciliació dels pobles”, i ha reblat el clau: “Espanya ha de reconciliar-se amb la seva pròpia història”. Que la transició espanyola es fes sense assossegar la memòria col·lectiva, ni honrar els morts i els represaliats, té conseqüències fins avui. No hi haurà un nou pacte de construcció política sense els consensos que necessiten més honestedat i menys partidisme. Del fet que la memòria a Espanya està per consensuar en són bon exemple dues novetats editorials valuoses, la imprescindible crònica periodística Memòria de la resistència antifranquista, d’Antoni Batista (Pagès Editors), i la novel·la 1939. La caiguda de Barcelona, d’Andreu Claret (Columna).

3. Memòria recent

Comença també a Catalunya el curs de la gestió política i de la reconstrucció del projecte independentista, desorientat. El primer escull del Govern és com tancar un projecte d’ampliació del Prat que no signifiqui el sacrifici absolut de l’espai natural de la Ricarda. La divisió entre els socis, expressada cruament a través de Twitter, no és un bon símptoma, per més que les convivències de dissabte hagin calmat els ànims. Si el president i el vicepresident mostren les diferències a les xarxes socials, el curs serà una agonia. Una nova legislatura agònica de la qual tenim memòria recent i per a la qual cada cop hi ha menys tolerància ciutadana en temps de pandèmia i decepció. Fer política exigeix consens, però també prendre decisions, un desgast que s’ha d’estar disposat a assumir si es vol fer una gestió responsable i transformadora. Si no, més val quedar-se confortablement en les unanimitats partidistes.

stats