L’OBSERVADORA

5 raons per no votar i una i mitja per fer-ho

1 . En un sistema parlamentari en què el president s’escull amb els vots de la majoria, els polítics estan obligats a negociar. Se’ls ha d’exigir, si més no, la mateixa responsabilitat sobre la cosa pública que els ciutadans exerceixen cada dia en la seva vida privada i laboral. La majoria dels ciutadans que estan convocats a les urnes no es poden permetre instal·lar-se capriciosament en l’adolescència que practiquen sense rubor tants líders polítics. Comportar-se com a adults, amb responsabilitat i respecte a la intel·ligència dels electors, seria el primer pas per desfer el nus d’una realitat política cada dia més enverinada.

Pedro Sánchez no hauria d’haver convocat mai aquestes eleccions, com tampoc no hauria d’haver gestionat la campanya des de l’oportunisme, de la mà d’assessors que només veuen el guany a curt termini i no tenen cap idea coneguda de quin món volen construir, més enllà de veure per on bufa el vent demoscòpic. Inflat de supèrbia i amb l’objectiu de no cedir en la negociació ni gestionar responsablement una sentència dura, Sánchez va fer un triple salt mortal i aquesta nit sabrem si l’acaba dempeus o a la infermeria. De moment, durant la campanya s’ha embolicat sol, deixant entreveure el menyspreu a l’autonomia de la Fiscalia i fent girs de rebuig a Unides Podem i d’aproximació al PP per intentar desmarcar-se’n posteriorment. La profusió de missatges només ha fet augmentar el soroll i el desconcert tant del seu electorat com del que se li va aproximar amb una promesa de govern que mirés cap a l’esquerra.

2 . Mentir i utilitzar Catalunya no només surt gratis en la política espanyola, sinó que sovint té premi a costa de rebaixar el debat a la infrapolítica. És comprensible el cansament de tants ciutadans catalans que avui es poden voler inhibir de participar en un terreny de joc on els està reservat un paper subsidiari, i que els imposa una realitat que no és la que volen o estan disposats a acceptar. Avui el vot dual que tradicionalment s’ha exercit a Catalunya viurà una prova de foc. ¿És certa la intuïció que una bona part dels votants han deixat de veure el tauler espanyol com un terreny de joc compartit?

3 . Els partits tradicionals espanyols es resisteixen a la mort del bipartidisme i al naixement d’un espai polític més semblant a la diversitat de l’Espanya plurinacional. De fet, es resisteixen fins i tot a la lletra de la Constitució i els Estatuts, que expressen la plurinacionalitat. Els mateixos botxins de la Constitució diuen defensar-la cada dia amb una retòrica taurina que fa olor de naftalina.

4 . De la mateixa manera que Mitterrand va afavorir l’entrada del Front Nacional a l’Assemblea francesa per dividir els conservadors i avui l’extrema dreta arriba a la segona volta de les presidencials, Espanya veu com la versió cañí de la ultradreta es passeja per carrers i platós dominant l’escenari. Vox, que connecta tan bé amb el substrat franquista, ha fet una campanya còmoda sense un combat democràtic (republicà a la francesa) en l’arena pública i mediàtica, tan monàrquica ella i tan poruga a l’hora d’assenyalar les mentides i la demagògia. Vox ha filtrat el seu discurs en el debat general i ha mogut la resta de l’espectre polític.

5 . La desmobilització de part de l’electorat és una temptació quan el discurs polític és negatiu i s’hi imposa la paranoia de la conspiració i l’assenyalament de traïdors, atrapats per l’emocionalitat i oblidant la racionalitat que demana la gestió pública. Decep quan les propostes partidistes perden de vista la gestió del mentrestant en un ambient de desbordament de la direcció política. En el món sobiranista, a més, els nous lideratges, escapçats per la presó i l’exili, necessitaran temps per consolidar-se i demostrar quina és la seva veritable vàlua.

Una raó (i mitja) per anar-hi

La democràcia és fràgil i votar no és un dret menyspreable. Molts han donat la vida i han estat a la presó per construir un sistema reformable i millorable però democràtic, on la sanció de l’abús de poder, de la manca de justícia i de la incapacitat de diàleg s’expressa de manera pràctica només votant i afavorint àmplies i efectives majories parlamentàries. La responsabilitat pròpia sobre el món que construïm existeix, i el com pitjor, millor, la temptació de fer anar el carro pel pedregar, té una glòria efímera que acaba quan s’apaga el crit que l’acompanya. El vot no exercit no és una drecera per complir somnis, sinó una pèrdua del capital acumulat pels sacrificis de tanta gent. Si la realitat no t’agrada, arremanga’t. Desprestigiar la política només alimenta els feixismes de la mateixa manera que l’acriticisme perjudica la qualitat democràtica.

I la mitja raó: no és cert que tothom guanyi en la nit electoral. Les eleccions es guanyen i es perden i sovint és més satisfactori veure qui les perd que qui les guanya, i és humana aquella íntima satisfacció de veure de prop qui arruïna la seva carrera ebri d’ira.

Més continguts de