Serena indignació

Potser avui Pedro Sánchez entén millor que "l'agonia" del Procés a la qual es referia després de fer-se pública la sentència de l'escarment només la pot veure ell quan fa una lectura simplista de la política que no l'ajudarà a trobar una via de sortida d'un fangar en el qual cada dia ens enfonsem una mica més tots plegats. El Procés ha iniciat una nova i incerta fase, amb els líders polítics i socials empresonats i el moviment sobiranista atomitzat i lluitant contra les pròpies contradiccions. Dins del Govern, aquest dimecres, mentre el conseller de l'Interior, Miquel Buch, defensava l'actuació dels Mossos, el president anava a una de les Marxes per la Llibertat reivindicant el pacifisme del sobiranisme però sense defensar l'actuació policial.

Només el civisme pot refer el terreny perdut les últimes dues nits, i és que el pitjor enemic del sobiranisme és la violència, que no només pot desactivar la majoria ciutadana i electoral sinó que eliminaria la transversalitat del Procés i posaria en risc l'economia, la imatge del país i qualsevol simpatia internacional guanyada en una dècada de mobilitzacions exemplars. La violència no és només un instrument equivocat sinó també perdedor, que afavoreix aquells que pretenen arrasar les institucions i aquells que creuen que el caos és una drecera. Ni les institucions es poden abandonar ni hi ha dreceres en la política democràtica, on la voluntat és lliure i només passa per les urnes.

Més continguts de