Estrasburg ens salvarà / La vacuna ridícula
Estrasburg ens salvarà
No era a Ítaca, que anàvem. Era a Estrasburg. La capital d’Alsàcia és una ciutat pintada que encara fa olor de xucrut. Entrar a l’Illa Gran i passejar pels rodals de la catedral gòtica és endinsar-se en un altre segle. La regió més rica de França, però, ha sabut fugir de la nostàlgia de postal i convertir-se en una ciutat de present, convertida en el parc temàtic de l’equitat i la justícia. En tan sols deu dies, Estrasburg ha estat notícia de portada en tres ocasions. Dimecres, Jordi Cuixart va ser el primer dels presos polítics a recórrer la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquesta setmana, en un edifici no gaire llunyà, Puigdemont, Ponsatí i Comín van poder trepitjar l’hemicicle del Parlament Europeu un cop recuperada la immunitat, cosa que els ha permès assistir al ple sense la temença de ser detinguts. A més a més, després d’un any i mig de pandèmia, era la primera vegada que la terregada d’eurofuncionaris baixaven de Brussel·les a Estrasburg. Però la notícia ara com ara més rellevant per al futur immediat de Catalunya va sorgir del Consell d’Europa. Després d’un any i mig de treballar-hi, va emetre un informe on es demana que s’indulti o alliberi els presos independentistes, que es retirin les euroordres dels exiliats i que es reformin els delictes de sedició i rebel·lió. El Consell d’Europa pot semblar el germà romàntic de les institucions europees que s’asseu a taula i diu coses que gairebé ningú no escolta. Dedicar-se a promoure la democràcia i els drets humans pot ser, segons com, fer volar coloms. Però ara li han tocat la cresta a Espanya i, sobretot, li han donat una bona pista d’aterratge a Pedro Sánchez per tirar endavant uns indults que ja triguen. A Estrasburg, al capdamunt de la torre més alta de l’esvelta catedral de color d’aram, s’hi va cantar La Marsellesa per primera vegada. A aquest pas, hi haurem d’anar a cantar Els segadors.
La vacuna ridícula
En un país que porta dies –o potser setmanes– barallant-se per si s'han de vacunar o no els futbolistes de la selecció espanyola que han de jugar una Eurocopa col·locada amb calçador, ¿com voleu que no prenguem mal amb una cosa molt més seriosa, transcendent i delicada com els indults als presos independentistes? En un Estat de cagadubtes on la improvisació sembla un dret fonamental, on els ministeris es passen la patata calenta perquè no en saben més o perquè tenen por de prendre una decisió impopular colant uns esportistes d’elit, al final qui t’agafa el braç, t’arremanga la màniga sense miraments i et clava la xeringa és l’exèrcit. Ells sí que no estan per hòsties. Tot per la pàtria... encara que de la selecció de futbol en diguin la roja, que és un nom que els provoca urticària. Ni que sigui en aquest cas anecdòtic, espanta constatar que quan la política titubeja, l’exercit sempre està a punt. Mentre els comitès, estudiosos, subsecretaris i ministres estan que si tomba que si gira, ells actuen amb decisió. Compleixen ordres, però mai se sap ben bé de qui. La vacunació de Jordi Alba o de Morata no ens preocupa gota. Si han jugat tota la Lliga i la Champions sense la pauta de Pfizer també podrien disputar l’Eurocopa sense tants escarafalls. M’amoïnen molt més les manifestacions d’aquest cap de setmana, a Madrid i Barcelona, contra els indults i contra el govern del PSOE. Pedro Sánchez demanava “magnanimitat” de la societat espanyola i es trobarà una manifestació que omplirà carrers i obrirà els informatius. Calcem-nos, aquest cap de setmana. I preparem-nos per sentir PP, Vox i Ciutadans cridant consignes contra Junqueras que, pel cap baix, seran tan fastigoses com les que tot just fa un mes se sentien en català a la plaça de Sant Jaume i on rimaven “traïdor” amb “presó”. Ningú no s’hi podrirà, a la cel·la. Sortiran aviat. Però caldrà vacunar-se perquè el soroll que ve serà insuportable.
Xavier Bosch és periodista i escriptor
