08/07/2022

Què ens falta als metges?

4 min
Metges operant a la Vall d'Hebron

Vivim temps i contextos que no faciliten l’establiment de consensos. No obstant això, un dels pocs assumptes en què regna un cert consens social és la necessitat d’invertir més recursos al sistema públic de salut. Les retallades i la pandèmia han suposat el final del camí per a un model sanitari, sens dubte exitós, però construït sobre uns fonaments que des d’un principi aventuraven el seu ocàs. Un model basat en l’accessibilitat i la universalitat de l’assistència, amb uns estàndards de qualitat molt elevats. Però alhora un model sustentat per la vocació i la voluntat de servei dels seus professionals. És a dir, un sistema sanitari que, amb el sobreesforç sostingut del seu personal, arribava allà on el finançament públic feia curt. Hem tingut una sanitat de primera amb un cost molt baix i això, com deia, té data de caducitat.  

La generació de professionals que van alçar aquest sistema (els anomenats boomers) ara s’està jubilant. Es tracta d’una generació abnegada i compromesa que durant molts anys ha posat per davant la vocació de servei a les seves pròpies condicions laborals. L’estructura va aguantar fins a l’arribada de la dècada funesta (2010-2020). Crisi econòmica, polítiques de retallades i aprimament de l’estat del benestar i, com a colofó, la primera pandèmia mundial en un segle. L’estocada final. I així ens trobem ara, enmig d’una tempesta perfecta: un sistema molt debilitat, uns professionals esgotats i desmotivats, i una població envellida que, cada vegada més, percep la degradació de la sanitat pública que havia conegut.

D’altra banda, les noves generacions de facultatius observen el tracte que es dispensa als seus companys sèniors i tenen clar que això no és el que volen per al seu futur professional. A més, no troben el reconeixement ni les oportunitats que desitjarien, adaptades a una cultura laboral que cerca molt més l’equilibri entre la vida personal i la feina. Jornades extenuants, pressió assistencial, baixes retribucions... una suma de factors que no casen amb la mentalitat dels joves, que, alhora, tenen menys lligams i pors i no els suposa cap problema marxar a un altre país, si és per viure millor.

Amb tots aquests condicionants, sembla força evident que el model de sanitat pública postpandèmia s’ha de concebre des de zero, aprenent dels errors i aprofitant també tota l’experiència positiva, que és molta. El punt de partida, però, és que l’infrafinançament, l’estratègia de sanitat low cost, no té més recorregut si volem conservar un servei públic essencial i els seus principals actius: la universalitat, l’equitat, la gratuïtat i la qualitat assistencial.       

Així doncs, el nou model s’haurà de construir amb uns altres fonaments, entre els quals s’hi han de trobar quatre principis rectors:  

  1. La sanitat pública no pot tenir la mateixa consideració que una empresa o negoci. La gestió mercantil, el llenguatge de les escoles de negoci i el màrqueting (eficiència, productivitat, cost-benefici, etc.) no poden ser l’únic patró d’avaluació de la qualitat del sistema. No és més bon metge qui fa més visites, sinó qui està més al costat dels seus pacients.
  2. La planificació d’infraestructures i professionals és el pal de paller del sistema. La salut de la població no pot dependre del seu codi postal. No és ètic prescindir d’un recurs assistencial perquè “només fa de mitjana una visita a la nit”, de la mateixa manera que una dotació de bombers no es pot qüestionar perquè “intervé en pocs sinistres”.
  3. El sistema ha de generar confiança i benestar als seus professionals. Una entitat pública com l’Institut Català de la Salut (ICS) no pot tenir un 60% de la plantilla temporal. L’administració ha de ser garantista i exemplificant, oferint condicions de treball dignes.
  4. El finançament del sistema sanitari no ha de dependre de la voluntat política. La necessitat de recursos és objectivable i la necessitat que els professionals estiguin ben reconeguts també ho és. Per retenir el talent cal igualar –o apropar-s'hi molt més– les condicions laborals i retributives que s’ofereixen a l’entorn més immediat. 

El departament de Salut és conscient que el sistema requereix una injecció de recursos molt important. En aquest sentit, el conseller Josep Maria Argimon ha anunciat una inversió de 449 milions d’euros destinada a l’atenció primària. Sens dubte, cal celebrar que el primer nivell assistencial es reforci, però, si llegim la lletra petita de l’anunci, la major part d’aquests recursos es destinaran a la construcció de 62 nous centres. Amb quins professionals s’ompliran aquests equipaments? Aquesta pregunta no es respon i és la més important. D’on sortiran els facultatius que hauran de prestar l’assistència als nous i flamants CAP si no se’n troben per cobrir les places dels centres que ja estan en funcionament? En la situació actual, no es pot entendre un increment de la inversió sanitària que no comporti una millora substancial de les condicions de treball dels professionals, especialment del personal facultatiu. Per captar i retenir el talent, és prioritari que l’exercici de la medicina familiar i comunitària sigui atractiu i motivador. 

En un article anterior, alertava del risc que el sistema públic de salut es buidés de metges. Dissortadament, sembla que aquesta predicció es reafirma. Però encara som a temps de corregir-la si el conjunt de la població s’implica en el debat sobre el futur de la sanitat pública. L’alternativa, com es comença a albirar, és un model sanitari de mínims, molt proper a la beneficència, amb una assistència accessible i de qualitat només per a qui se la pugui pagar. Ens hi juguem molt perquè ens hi va la vida. Literalment. 

Xavier Lleonart és secretari general de Metges de Catalunya