28/07/2021

Medicina sense metges

3 min
L'entrada del CAP Just Oliveras de L'Hospitalet de Llobregat durant la segona onada de covid-19

La nova legislatura del departament de Salut no podia començar d’una manera més convulsa. Tot i que a finals de la primavera hi havia cert optimisme sobre l’escenari de la pandèmia a l’estiu, tot el que ha passat després de la revetlla de Sant Joan ens ha portat, novament, a una situació extremadament complexa. El dilema de relaxar mesures o mantenir-les té conseqüències, en qualsevol dels dos casos. 

Hem arribat a l’estiu amb un percentatge significatiu de població vacunada, especialment entre les persones d’edat avançada i els col·lectius de risc i vulnerables. No obstant això, la cobertura és insuficient per assolir l’anomenada immunitat de ramat. Aquest fet, afegit a la proliferació d’una variant vírica més contagiosa, amb un públic potencial de contagi més susceptible i amb percentatges de vacunació pràcticament testimonials, ens ha portat a la situació actual.

La cinquena onada ha provocat el col·lapse dels centres d’atenció primària (CAP) fins al punt que el Servei Català de Salut (CatSalut) s’ha vist forçat a redissenyar els protocols de seguiment dels contagis, més per una qüestió d’incapacitat que de rigor científic. Les xifres d’ingressos hospitalaris i de pacients a les UCI, com sabem, són cada dia més preocupants.

Arribats a aquest punt, semblaria que la màxima prioritat de Salut hauria de ser el reforç de les plantilles de professionals sanitaris, però el conseller Josep Maria Argimon aposta per la contractació de “nous perfils professionals”. Si ho passem per la traductora vol dir que el nombre de metges no s’incrementarà, tot i la pandèmia, tot i la sobrecàrrega de treball, tot i les llistes d’espera, tot i les jubilacions, tot i les baixes, tot i la manca d’especialistes. Segurament, algun lector o lectora es preguntarà per què. La resposta és la mateixa per la qual s’ha deixat de fer el rastreig de contactes: per incapacitat. En un cas es presenta com a protocol validat i, en l’altre, com a valor afegit i enriquiment del sistema amb nous perfils de treballadors.

Rere les bambolines, els gestors i els professionals som perfectament coneixedors que la realitat és que amb les condicions laborals i retributives actuals, la capacitat d’atracció i de retenció de talent del nostre sistema de salut és mínima. I no és una cosa que afecti només el personal facultatiu, passa el mateix amb el col·lectiu d’infermeria. Ni tan sols els residents trien com a opció preferent per a la seva formació especialitzada els centres de salut de Catalunya, ja que la mala imatge sobre les condicions de treball a casa nostra és ben coneguda entre els nous facultatius. 

No obstant això, el nou mantra de la conselleria és que no falten metges. En aquest punt també convé recordar que la legislació espanyola estableix que el personal mèdic és el darrer responsable jurídic de pràcticament qualsevol actuació en l’àmbit de la salut. De fet, les informacions sobre les denúncies i sentències referents a suposades actuacions negligents difícilment estan protagonitzades per altres grups professionals. 

Davant la disjuntiva de millorar les condicions laborals i retributives dels professionals sanitaris (bàsicament metges i infermeres) o substituir-los per altres perfils de menys cost per a l’administració, s’ha optat per la segona opció. Com a exemple d’aquesta nova política de recursos humans podem fixar-nos en les contractacions de l’Institut Català de la Salut (ICS) en el període comprès entre el maig del 2020 i el maig del 2021. 5.700 noves incorporacions, de les quals només 285 corresponen a personal mèdic, un terç dels quals metges de família. La resta de contractacions majoritàriament corresponen a aquests nous perfils a què fa referència el conseller Argimon. Mentrestant, els professionals mèdics dels CAP atenen més de 50 visites diàries, entre presencials i telefòniques. 

Tot i les lloances als sanitaris, els reconeixements públics i els missatges grandiloqüents que hem sentit durant l’actual crisi, el cert és que els responsables polítics mantenen com a objectiu preferent el control pressupostari i la reducció de la despesa, també en matèria sanitària, també en època de pandèmia. Si les condicions fossin unes altres i la demanda laboral dels metges fos més alta que l’oferta de places, el plantejament respecte als nous perfils seria ben diferent. La situació, però, és la que és i Salut construeix un discurs que esdevé un biaix de confirmació per emmascarar la realitat: els metges no volen treballar en aquest sistema i en aquestes condicions.

Per tot això, des de Metges de Catalunya emplacem la conselleria a reformular el sistema basant-se en les seves necessitats i mancances, i no pensant en allò que té a l’abast. Els pedaços rarament funcionen. 

Els facultatius no són els únics professionals necessaris per a la prestació del servei públic de salut, però encara són el pal de paller de l’acte mèdic, els líders dels equips i els referents de la població.

Xavier Lleonart és secretari general de Metges de Catalunya
stats