Del fang a la caspa
Per prendre la temperatura de la dreta espanyola després de la dimissió a càmera lenta de Mazón, un bon termòmetre és fer un cop d'ull al que escriuen els columnistes dels diaris de centre moderat. Estan ocupats dilucidant la virilitat de Mazón, la falta de testosterona que, segons ells, té la culpa del seu procedir indigne. Escriuen coses com feminoide, pobre hombre, gran hombre, la rubia de El Ventorro o a mí me gustan muy hombres. Pensen de debò que escriure aquestes coses els fa provocadors, enfront del molí de vent que anomenen pensament woke. Es veuen a ells mateixos com a valents i políticament incorrectes. Són aquí, i d'aquí ja no en sortiran mai.
Potser perquè són molt mascles, els diputats del Partit Popular i el de Vox que eren presents durant la compareixença de les portaveus de les víctimes de la dana davant la comissió del Congrés es van abstenir d'aplaudir-les i de mostrar la més mínima senya de cordialitat –ja no direm res d'empatia– cap a elles. És el corol·lari del discurs oficial que s'ha imposat al PP, i que consisteix a presentar Mazón com a víctima d'unes associacions de víctimes que van cometre la “crueltat” (és la paraula que fan servir) d'escridassar-lo titllant-lo d'assassí. Des de Feijóo fins a la vicepresidenta del Consell valencià, Susana Camarero, passant pels creadors d'opinió de la dreta nacionalista, tots coincideixen en la mateixa cançó: Mazón ha hagut de sofrir durant un any una cacera salvatge, etc. Les acusacions a les associacions de víctimes d'estar “polititzades” i de cercar benefici propi a compte de la tragèdia (com ja es va fer amb les víctimes de l'11-M o les del metro de València, o com es fa ara mateix amb les dones que pateixen les conseqüències del desgavell en els cribratges de les proves de càncer de mama a Andalusia) estan a punt d'ebullició.
Un parell de mascles alfa de primera categoria, Feijóo i Abascal, es van trucar aquest dimarts per començar a decidir qui ha de substituir Mazón a la presidència de la Generalitat Valenciana. Que aquesta decisió la prenguin un líder fracassat i un de neofranquista, atenent estrictament els seus interessos de partit i des d'un absolut desconeixement de la realitat del País Valencià, és una expressió d'una completa absència de sentit democràtic. La llei no hi obliga, però en una ocasió com aquesta, en atenció a la gravetat dels fets i a l'anomalia de l'any que ha passat Mazón indignament atrinxerat al càrrec, era obvi que el que corresponia era convocar la ciutadania a les urnes. La barrina que puguin lligar un Feijóo agenollat davant d'un Abascal crescut serà una mofa a les institucions d'autogovern del País Valencià i al dret de la seva ciutadania a decidir qui vol que governi d'ara endavant.
El darrer homenet de la jornada va ser Miguel Ángel Rodríguez, que va presumir de les seves pràctiques de politiqueria bruta davant del Tribunal Suprem, amb l'arrogància de qui està convençut de ser intocable. Un any després, una riuada de caspa i aigües fecals baixa desbordada per les clavegueres de la política espanyola. I a la dreta és on hi ha més convulsions.
