Què en farem, de la ginesta? (1980)
De l’article d’Antoni Comas i Pujol (Mataró, 1931 - Barcelona, 1981) a l’Avui (29-V-1980). Segons el calendari tradicional religiós amb arrelament popular, aquest dijous era la solemnitat del Corpus Christi. Historiador i crític literari, Antoni Comas va ser el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona després de la guerra del 1936-39.
[...]
Històricament parlant la supressió de la festa de Corpus, precisament a Catalunya, és un disbarat, per no dir una atzagaiada. Em deia fa pocs dies un eclesiàstic amic que Corpus litúrgicament no és de les festes més antigues ni de les més importants i em feia avinent que era possible que aviat caigués també la festa dels Reis, que fou el primitiu Nadal –i ho és encara a l’Església oriental– i que fins al pontificat de Pau VI les seves rúbriques eren de tanta o més importància que les del mateix Nadal. Però no és això. Quan en una festa –i Tots Sants seria un altre exemple– s’han fos tants elements religiosos, històrics, tradicionals i folklòrics, no crec que ningú tingui prou jurisdicció per a suprimir-la. Ni la mateixa Església. Ningú no té dret a jugar-se la tradició amb tanta alegria, perquè, en el fons, encara que no ho sembli, ens hi juguem poc o molt la nostra identitat com a poble. [...] Si és cert que en molts indrets han plegat de fer processó, en altres, en canvi, s’afanyen a fer la festa més i més solemne i a confeccionar, d’una manera gairebé competitiva, catifes de flors. Aquesta ha esdevingut una tasca col. lectiva, autènticament popular. La festa, doncs, es resisteix a morir com tot allò que està molt fondament arrelat. Davant el fet de la supressió de la festa de Corpus hom té dret a preguntar-se, tot parodiant aquell personatge de la Primera història d’Esther de Salvador Espriu, si comencem a beure’ns el senderi. Sobretot l’Església, que ha liquidat en poc temps un patrimoni riquíssim i avui ja irrecuperable. Vull dir el patrimoni litúrgic. [...] En fer el pas de la litúrgia llatina a la de les llengües vulgars s’hauria pogut aprofitar molt de material del repertori del cançoner català i no traduir i adaptar, de qualsevol manera, cançons foranes molt allunyades de la nostra sensibilitat. O, si més no, adequar les velles i exquisides melodies gregorianes als moderns textos catalans. Perquè fer cantar «Kumbayà» en comptes de «Kyrie eleison» –i renuncio a comparar les llengües i cultures a les quals pertanyen aquestes dues expressions– fa posar els cabells de punta. De veritat que tot això no té perdó. De passada vull dir també que les traduccions dels textos bíblics han estat fetes amb una manca esgarrifosa del sentit de la llengua. Tornant, però, a la festa de Corpus, entristeix profundament de pensar que deixen de tenir sentit d’una manera definitiva paraules essencials de Joan Maragall, de Josep Pla o de Salvador Espriu, intèrprets tan lúcids de l’ànima i del temperament català. [...] Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada. És tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura, i que no arribi la resposta de l’home!
