16/11/2022

A favor del català

2 min

El Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB) ha denegat aquesta setmana una demanda presentada per la família d'una alumna d'un institut de secundària de Mallorca que demanava que s'apliqués el 25% de castellà a l'ensenyament en aquest centre. La decisió va ser presa per tres vots a favor i dos en contra, i és interessant (a més de la novetat que un tribunal superior de justícia es pronunciï en aquest sentit) per l'argumentació en què es fonamenta.

Els magistrats de la sala contenciosa administrativa del TSJIB afirmen, en la seva interlocutòria, que l'aplicació del 25% de castellà perjudicaria l'interès general: en aquest cas, es demana aquest 25% de les assignatures en castellà “per a una sola família i una sola alumna”, però, com que també s'imposaria als seus companys de centre, i les seves famílies no ho han demanat, això “afecta greument l'interès general”. En canvi, no veuen que la denegació (és a dir, continuar en la situació actual) suposi cap perjudici per a l'alumna, ja que la demanda no justifica aquest perjudici. El segon argument és tan o més rellevant que el primer: la llei en vigor a les Balears (la llei d'educació, aprovada a començaments de l'any en curs) permet que els centres defineixin el seu propi projecte lingüístic d'acord amb “la realitat social, demogràfica i econòmica circumdant”, i que ho facin basant-se “en criteris pedagògics”: són aquests criteris pedagògics els que el TSJIB, precisament, considera que no han de ser interferits.

Interès general i criteris pedagògics: la denegació del TSJIB reforça una obvietat, i és que la fixació de percentatges en l'ensenyament de llengües és un despropòsit que no té res a veure amb cap millora de la qualitat de l'ensenyament. Té a veure, si de cas, amb prejudicis ideològics, que duen certes persones (i certs partits polítics, i certs mitjans de comunicació) a considerar l'ensenyament en català (i fins i tot del català) com un ultratge intolerable. Són persones —i partits, i mitjans— que segueixen ancorats que un estat ha de tenir una sola bandera, una sola llengua i, per descomptat, una sola nació. I, a partir d'aquesta concepció autoritària de la vida pública, identifiquen la diversitat lingüística com un autèntic enemic.

L'aversió contra les llengües diferents del castellà, i molt particularment contra el català, és una de les senyes d'identitat del nacionalisme espanyol, que d'un temps cap aquí s'ha avesat a judicialitzar-ho tot, des de la confiança de trobar sempre jutges i fiscals disposats a actuar de part en favor seu. També n'hi ha, però, que actuen a partir d'una lectura de la llei que cerqui el bé comú, i el bé comú passa necessàriament pel respecte a les llengües en general, i a les oficials en particular. Una decisió d'un tribunal en el sentit contrari a l'habitual és rellevant perquè no tan sols aporta jurisprudència. També ens recorda que estar en contra d'un idioma (del català, en aquest cas) és una de les formes més barroeres de vulnerar la convivència.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats