02/03/2022

Feblesa i força de les sancions

4 min
Vladímir Putin en una imatge del 22 de febrer.

La invasió russa d’Ucraïna enfronta dos estats amb un pes militar ben desigual. La Unió Europea i l’OTAN donen suport a Ucraïna, però es tracta d’un suport verbal, econòmic i en armament, que és important, però en cap cas militar. Malgrat els esforços d’Ucraïna per ser admesa a les dues organitzacions, la seva sol·licitud està aparcada, mentre que aquesta és vista per Rússia com una amenaça. L’OTAN, encapçalada pels EUA, i la UE han decidit un conjunt de represàlies econòmiques contra Rússia que han anunciat com les més dures que es podien fer. Han generat algun escepticisme: ¿tindran cap efecte sobre Rússia? ¿Serviran veritablement a Ucraïna? Alguns analistes apunten, fins i tot, als efectes de rebot que poden tenir sobre els mateixos estats que les anuncien, i sobre les seves ciutadanies. Però no s’apunta prou la importància de l’impacte sobre el lideratge rus. 

En la història recent del món, posterior a la Segona Guerra Mundial, les sancions econòmiques i diplomàtiques contra estats, enteses com una forma de guerra sense armes, han tingut sempre el mateix resultat: el reforçament del poder de l’estat represaliat, especialment quan es tracta d’un règim dictatorial. Els casos clàssics són el boicot a l’Espanya de Franco després de la Segona Guerra Mundial, el boicot a la Cuba de Castro, el boicot a l’Iran dels aiatol·làs, o els diversos boicots a la Unió Soviètica i a la Rússia de Putin, per recordar els més coneguts. Alguns boicots han estat molt llargs, com el de Cuba, i altres més curts, com el d’Espanya. Tots han tingut l’efecte de reforçar el poder que era atacat amb el boicot. Les raons són simples i es repeteixen. L’estat que pateix sancions econòmiques i diplomàtiques aconsegueix que la seva ciutadania visualitzi el boicot com un atac exterior, i reclama i obté d’aquesta el ple suport contra les potències boicotejadores. Tots els qui els donin suport o defensin els mateixos principis seran considerats traïdors i tractats com a tals, amb el risc de la pròpia vida. El boicot permet que el dictador, l’elit o l’oligarquia dominant pugui protegir-se políticament de l’atac exterior i obtingui una legitimitat de la qual estaven prèviament mancats. Tot això sense patir cap empobriment. La població s’empobreix perquè li manquen productes de primera necessitat, però les elits guanyen un nou negoci: el control dels productes que escassegen, el control del mercat negre, dels canals d’importació al marge de la llei, etc.  

Les sancions són més inútils com més dictatorial és un país. Poden ser més útils contra països amb règims més representatius, o parcialment representatius. Com més absolut és el poder més fàcil resulta transferir la culpa de l’empobriment a l’enemic extern sense que puguin aparèixer veus crítiques amb els dirigents polítics interns. 

Quines conseqüències tenen aquestes lliçons de la història per a la guerra d’Ucraïna? La primera i principal és que el bloc de l’OTAN demostra que no té la voluntat d’enfrontar-se militarment a Rússia, i prefereix permetre la invasió d’Ucraïna i tenir la pròpia opinió pública conformada amb molts gestos d’hostilitat de baix cost. Putin ho sap i se n’aprofita. Ucraïna és la perdedora i es desespera. Tanmateix, i a diferència d’altres ocasions, en aquesta els EUA i la UE han estat més sofisticats que en ocasions anteriors. Han anat desplegant un conjunt de mesures contra Rússia que han estat menys indiscriminades i més enfocades contra el lideratge polític i econòmic i les elits que li donen suport. Les restriccions als moviments de capitals, el bloqueig de comptes exteriors, les barreres a les transaccions financeres, la individualització dels oligarques i els seus interessos, començant pel mateix president rus i el seu cercle més íntim, semblen estar fent efecte. En el camp monetari l’ensorrada del valor del ruble, malgrat afectar tothom a Rússia, ha tingut un impacte molt més intens sobre el poder polític i econòmic. Encara més focalitzat ha estat l’efecte de la caiguda dels valors borsaris i el bloqueig de comptes bancaris i de les reserves internacionals del Banc Central de Rússia. Com més s'allunyen les sancions dels béns de primera necessitat i més es concentren en la riquesa dels grups dirigents, més eficaces són. ¿Podem afirmar que seran decisives?  Encara no. ¿Podem esperar que siguin més divisives i afebleixin selectivament els nuclis dirigents? Sembla que sí. La principal esperança és la vinculada a un canvi de política o de dirigents promogut des de dintre pels mateixos grups propers a Putin, que permeti el retorn a la normalitat de l’enriquiment dels plutòcrates. Aquesta és la principal aposta occidental. Esdevé més probable a mesura que la resistència ucraïnesa es fa present i s’oposa a la pretensió de Putin de controlar tot Ucraïna. És per això mateix que el suport de la UE i de la ciutadania europea als dirigents i a la ciutadania d’Ucraïna és veritablement valuós.

Albert Carreras és director d'ESCI-UPF